Limonero, limero, citronero, cidro, poncil; llimoner

Citrus x limon

1823 Bory de Saint-Vincent

Portugal meridional

2. VERSANT IBÉRIQUE LUSITANIQUE. [En fe de erratas] [...] Vers les côtes, et surtout dans la partie méridionale du Portugal, la végétation prend un caractère qui la rapproche considérablement de celle des îles Atlantiques, et depuis les monts de Cintra et les Cémas de Ourem, jusqu'au cap Saint-Vincent, on rencontre un grand nombre de plantes que les botanistes avaient jusqu'ici supposées propres aux Açores, à Madère, et même aux Canaries; la datte [dátil] y mûrit en abondance; l'Oranger et le Citronnier [limonero] y sont comme naturalisés. On remarque que les végétaux américains s' y répandent avec facilité. [...] (p.203)

Sistema Bético

4. VERSANT BÉTIQUE. [...] Aussi les villes sont-elles, au temps de la floraison de ces arbres, embaumées par le parfum des bouquets de l'Oranger et du Citronner. L'un et l'autre composent quelquefois des bois d'une étendue considérable; et lorsque leur verdure disparaît presque tout entière sous la multitude des fleurs éblouissantes qui s'épanouissent le long de chaque rameau, le versant Bétique devient une région embaumée. [...] (p.213)

Murcia: valle de Ricote o valle morisco (comarca histórica)

9. ROYAUME DE MURCIE. [...] Le long de la Ségura, dans cette partie mitoyenne de son cours qu'on appelle vallée de Ricote, le voyageur se croirait dans un nouvel Eden: c'est un verger continuel d'Orangiers, de Cédrats, de Limons, de Grenadiers, qui donnent une quantité de fruits suffisans pour la consommation locale et pur l'exportation. On y parcourt des bois de Mûriers; le Figuier perce les fentes des rocs, et la végétation la plus vigoureuse brille partout où le moindre suintement d'eau vient humecter le sol et la pierre ellemême. (p.315)

Illes Balears: Mallorca

51. PROVINCE DE PALMA, OU LES ÎLES BALÉARES. [...] La montagne est couverte de bois d'oliviers sauvages [ullastres]: le reste du pays fournit abondamment d'excellens vins et de l'huile dont on exporte une certaine quantité, du grain qui se consomme dans le pays, du chanvre, du lin, de la soie, du safran, des dattes, des grenades, des oranges et citrons, des amandes et des figues sèches, des câpres [alcaparras], avec une multitude d'autres fruits et de légumes d'excellente qualité. (p.634)

[BORY DE SAINT-VINCENT, Jean-Baptiste (1823): Guide du Voyageur en Espagne, par M. Bory de Saint-Vincent, correspondant de l'académie de sciences, l'un des officiers supérieurs anciennement attachés au dépôt de la guerre, et aide-de-camp de son excellence le duc de Dalmatie, durant la dernière guerre d'Espagne (1808 a 1813). Louis Janet, librairie, rue Saint-Jaques, n.º 5. Paris. 1823.] books.google.es

1845-1850 Madoz

Aragón

ALFAMBRA (ANTIGUAMENTE SE LLAMÓ ALAMBRA) [municipio de la Comunidad de Teruel]: Entregados un sinnúmeros de hombres robustos al mezquino tráfico de naranjas y limones que el vecino reino de Valencia transportan a Navarra y Francia, descuidan el cultivo de sus tierras y, contentándose con el miserable producto de aquella triste industria, han reducido al más lamentable estado una rica vega perfectamente bien sentada, renunciando a las pingües ventajas infinitamente mayores que ésta pudiera reportarles con alguna más aplicación.

Asturias

ALBANDI (SANTIAGO DE) [Albandi, parroquia de Carreño, comarca de Cabo Peñas]: Prod. maíz, trigo, habas, castañas, frutas de todas clases, entre las que se cuenta la naranja y el limón, mucha manzana y algún lino.

Castilla-La Mancha

ALBACETE [provincia de Albacete]: Precios que han tenido en los mercados de la provincia de Albacete los frutos que en ella se cosechan en los años de 1840 al 44 inclusives. FRUTOS: Naranjas, limas y limones, la arroba. PRECIOS en reales de vellón: 8 (1840), 8 (1841), 9 (1842), 9 (1843), 10 (1844).

Andalucía

ALBANCHEZ [Albanchez, municipio del Valle de Almanzora, Almería]: El arbolado consiste principalmente en olivos, naranjos, limoneros y cidros que crecen en todas partes con increible celeridad.

1851-1857 J. Oriol Ronquillo

Diccionario

ABANICO. Instrumento que sirve para agitar el aire. [...] Para las guarniciones o varillajes se emplean el asta, el hueso, la ballena, la caña, el limonero, el sándalo, el ébano, la mojera [mostajo, Sorbus aria], el ciruelo y todas las maderas exóticas e indígenas.

[RONQUILLO, José Oriol (1851-1857). Diccionario de materia Mercantil, Industrial y Agrícola, que contiene la indicación, la descripción y los usos de todas las mercancías. Imprenta de D. José Gaspar, calle de Cervantes, 3. Barcelona.] 1851: Tomo I (AAB-CAU); 1853: Tomo II (CAV-FUL); 1855: Tomo III (FUL-ORT); 1857: Tomo IV (OSF-ZUM, e índice de todas las entradas)

1916 Enric Ribés i Sangüesa

País Valencià: Castelló de la Plana

(Práctiques d' Art Culinari.) També 'n Lledó, com en l'ermitòri de la Madalena, tenen la gran tupinamba bucòlica els protagonistes y principáls actórs de la funció relligiosa; y mentrimentres en la sala del primer pis de la casota del costát de l' ermita li peguent de valent a la paella y demés acompanyants mengívols, y per la vesprá als dolços variáts y suculents, y als geláts de mantecáo, fresa, llimó, aigua canellona [o caellona, feta amb malta, sucre, llima i canella] y a la horchata de chufa y armela... Carmela y etcétera, etc, el públic de les butaques delantères y de la casòla, badallen o s' acontenten en l' oloreta del suquét, o roseguen castanyes séques, o mengen torráts [cigrons torrats] o abellanes, o dátils de Giripa. [...] (p.55, pdf 1)

[RIBÉS Y SANGÜESA, Enrich (1916): Cuadros de Costúms Castellonénchs, en aditament de tipos de la tèrra (en serio y en broma). Obra premià per unanimitat en los Jochs Florals de lo Rat-Penat celebrats en Valencia el dia 31 de agost del any 1915. Imp. Hijos de J. Armengot. Castellón.] repositori.uji.es (2 pdf)

1920 José Pascual Tirado

País Valencià: Castelló de la Plana

El matí de la vespra de Nadal s'el pasaren bullint boniatos, passant-los per el tamís, pesant en el pes de platerets de junc... En fi, que ixqué una confitura com pera xuplar-se el morro, sense faltar la llimeta ratllá. [...]

[PASCUAL TIRADO, José (1920): De la Vida Castellonera: El Nadal de un remendó. pp.235-242. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número VIII. Diciembre de MCMXX. Castellón.] castellonenca.com

2023 Francesc Bellmunt

País Valencià: Maestrat

Un arqueòleg del Maestrat ens parla de com aplicar una protecció natural als ganivets:

Hola, bon dia, companys! Quina presentació més estranya, veritat, per a començar un vídeo, eh? Mireu ahí, el rellotge, uns ganivets, la llima i més coses que anirem mostrant. [...] Avui del que parlarem és de la pàtina, com hau vist a la caràtula, al títol, dels ganivets al carboni. Sabeu que els ganivets al carboni són d'acer també (la gent pense que el carboni no és acer, no sé perquè; hi ha la costum de pensar que l'acer és l'acer inoxidable i per això se diu "acer inoxidable"). Simplement el carboni és ferro amb molt de carboni. Si el ferro no té molt de carboni, no és elàstic, no és flexible, ni és dur. Quin hàndicap té? Com a coses bones, podem dir també qué és fàcil d'esmolar; a mí m'agrade molt el tall que trau; però també talle molt un acer inoxidable (les navalletes d'afaitar, els recanvis són d'acer inoxidable; els bisturís dels cirurgians són inoxidables...), però té una coseta romàntica que, damunt, mostre també el pas del temps. En què mostra el pas del temps? en que, com haureu deduït, el acer al carboni no és inoxidable. Açò són tres ganivets al carboni que no són inoxidables. Hi ha gent que no li agrade i li pareix poc estètic. A mí, personalment, me enamore, perquè me recorde als ganivets antics (ganivets, espases, destrals). Acer inoxidable, fins al final dels XIX no n'hi ha i, a nivell popular, ací a Espanya, fins als anys cinquanta o sixanta no escomence a estilar-se. Quin problema té el òxid? En principi no en té cap, si és un òxid controlat, com el que veeu ací. Este òxid veeu que tire a negre. Este ganivet l'hai utilitzat molt; és el que uso per a cuinar. Veeu que té una pàtina molt bèstia? És un 'Pallarès Solsona'. Penso que se diu "de degollar conills", este, o corders. Este (el segon) també té pàtina, també bastant bèstia; és un ganivet que gasto jo per al camp; és una navalla 'Tranchete Martínez'. Este, fins i tot té una història curiosa, ara vos la contaré... I esta (la tercera) és una 'Pallarès Solsona', una navalla preciosa, amb el mànec de boix, que també te pàtina. Veeu com no és completament lluenta com l'acer inoxidable? i, si no ho veeu, us ho dic jo, ja. I a esta li estic donant una pàtina d'una forma més moderada.

Per què cal donar'ls una pàtina? Per què cal fer òxid en negre o marró o gris? Perquè l'òxid pot ser com este, tirant a negre (jo li dic una pàtina), i pot tirar a taronja, a roig. L'òxid taronja o roig és un gran problema. És un gran problema pèrquè se minge el ferro. Se'l va minjant i al final, no és només que perga el tall, sino que se pot acabar fent malbé la fulla, els molls... és un desastre.

Este ganivet (el segon), com ja l'havia patinat, l'hai perdut dos vegades en el camp i les dos vegades l'hai encontrat, i està recuperable, perquè on ja hi ha òxid negre, coste més eixir l'òxid roig; en canvi, si està lluenta, lluenta, l'agarre en seguida. Este ha treballat molt, este també (el primer); i este (el tercer) ha treballat poc, li vaig donar una primera pàtina en vinagre, que voreu ara, i després, li intento donar una pàtina menjant poma tots els dies en este ganivet, val? que al final li dona també una marca de la casa, de com l'has estat usant, preciosa. Què podeu fer si no voleu patinar-los? podeu eixugar-los, vull dir, l'useu, agarreu un drap, l'eixugueu ben eixut i s'anirà creant una pàtina poquet a poquet. Si no, eixigueu-lo i oli, però sempre és un problema perquè t'olvides i el guardes sense ficar oli i, quan el tornes a obrir, és tot un carròs, un tarròs de rovell roig. Açò són només exemples.

Molt bé. A on aplicarem avui les tècniques de fer eixe òxid moderat? eixa pàtina que ens protegirà el ganivet? Bé, les anem a aplicar a la navalla de l'altre dia (nova), a la Rough Rider i també les anem a aplicar a esta, que no la coneixeu. Esta navalla que és un clàssic espanyol. Esta és de Ciudad Real (podrie ser d'Albacete)..., no està ni marcada. Veeu? també és una navalla de moll, de moll simple i al carboni. És la típica 'Nacarina' que hau vist tota la vida. Esta nacarina és de l'edat de mos pares. Està feta entre finals dels cinquanta i principis dels sixanta, i és una passada que encara existisque. És d'un xic de Minglanilla; busqueu, si voleu 'Cuchillería el Abuelo'. Li quedave remanent del seu avi i me l'ha venuda, vaja, al preu que costave als anys sixanta. I és una passada. Són senzilletes; com veeu, lo de dins és alumini, una xapeta de ferro... pel preu que té... I és en la que els nostres avis han empeltat, s'han pelat la fruita, han tallat cordells, s'han netejat les ungles... Un dia parlarem per al que val una navalla... [...] Abans de començar el tractament, el que hauríem de fer és netejar-les un poquet; si és en alcohol, millor; si és només en paper, pot estar bé també... ho dic pequè jo, m'agrade ficar'ls oli a les navalles, i si te oli, no anem a aconseguir la pàtina. Val, només (netejar-les amb paper) un poquet, per llevar-los tot el greix que puguem, perquè a on hi ha greix, no oxide. [...]

I de tècniques, què usarem? la llima; pot ser una taronja, pot ser una poma, pot ser una fruita qualsevol; la llima és la millor, però hi ha moltes versions d'este tipo de pàtina; després, salsa de mostassa, la més senzilleta que podeu encontrar; i vinagre, el oxidant per natura. Podeu fer-lo en qualsevol d'eixes tres, podeu fer-ho en altres mètodes que hi ha de crear la pàtina. I tots grocs, inclús la navalla.

Com tenim moltes fulles, podem, a cada una, provar-ho d'una manera. Jo solc fer-ho amb vinagre, més habitualment. Uso el plateret, poso la navalla, li tiro vinagre per damunt, i en el dit o en un paperet, li vaig donant. Agarrarem un poquet de paper, suficienment gran com per a embolicar la fulla, embolicarem la fulla (penseu que si toca el vinagre a la virola, també s'oxidarà, encara que siga, sobretot, alumini, però ho podrem també rescatar, o si no, li poseu una miqueta de oli a la virola i ja no...), i ara tirarem vinagre per damunt (de la fulla envolicada en paper) i la momifico en el vinagre. La deixarem així. Més métodes. Vaig a posar la mostassa ací (damunt del plat) com si fore una paleta de pintor, pa poder-la agarrar en la punteta del dit, i vaig a cobrir les fulles menudes (de la Rough Rider) de mostassa. La mostassa porta molt de vinagre. Al final, la capacitat oxidant que té ve donada pel vinagre, però té la ventatja que aguante damunt de la fulla; i farà unes aigües molt curioses, perquè no se quede impregnada per tot igual i després l'haurem d'anar repartint. Si toqueu la virola, que en aquest cas és de llautó, s'oxidarà verda, però això ho podreu remeiar-ho bé. És molt fàcil de llevar el òxid del llautó, no tant del ferro, de l'acer. No vos olvideu l'espina (la part de dalt). I la fulla l'entrarem dins de la llima. Veeu que és una llima prou llarga. I ara açò ho anem a deixar un temps. Esperarem cinc minutets, a vore com evoluciona (cinc minutets, a vegades és massa, eh!), però anem a provar-ho, perquè sempre se pot revertir el procés. [...]

Quan les tractem, quan les oxidem forçadament, quan els creem una pàtina, el tall també perd, perquè l'òxid també elimine material, per tant, el que hau de fer després d'açò és, sí o sí, esmolar-les. Si no en la pedra, almenys, en la corretja. Avui ho farem perquè, esta (la nacarina) no s'ha esmolat en la vida, és de compra i no tallave, molt poc. Les que tallaven com un gillette, ara ja no ho faran; les vaig a recuperar només en la corretja. A l'altra (la nacarina) vaig a passar-li la pedra, també.

El rellotge ja ha marcat els cinc minuts. Nem a vore què tenim. Si voleu escomencem per esta de la llima. Igual no ha fet res, encara. No, està perfectament lluenta, però... tot té un truc, conforme li tocarà l'oxígen, tirarà a oxidar-se. Ja voreu com ho farà! Val, i les de la mostassa... sí, les de la mostassa, sí. Veeu eixes aigües que fa? esta sí que l'ha oxidada; no massa, de fet, massa poc, perquè... veeu que nomé ho té a torcets? i per l'altre cantó, igual; veeu un poquet el òxid? que pareix que estigue bruta? no és bruta, és l'òxid. Vaig a netejar l'altra, també. L'altra, també, pareix que sigue ara de damasc... relluentetge de la finestra, però ho veeu, eh? En canvi, la gran (la de la llima), a vore si la netejo i al netejar-la li toque l'oxigen... escomence a agarrar un poquet de pàtina, però encara és un espill (en la pàtina, lo primer que se'n va és l'espill). Val, açò és com la primera fase. Veig que me done molt bon resultat la mostassa. Ah, i òbviament ham de repetir; no estan encara negres; és només un poquet i avant.I la gran (la de la llima) veem que, pràcticament, escomence. Veeu? això no és brut, eh? no és brut; és la pàtina que escomence. I nem a vore l'antiga (la nacarina que estava envolicada en paper i vinagre)... no res, encara, només algunes taquetes. La gent antiga ho deixave, per exemple, dins la llima o dins la poma, o això, tota una nit; i ensendemà sí, ensendemà està negre; negre i, a lo millor, tota eixa vora (la virola), roja. A mi m'agrade fer-ho d'una manera molt controlada.

Ací (a la nacarina) vaig a fer-ho com ho solc fer jo: vaig a mullar-la per fora, i al mullar-la i refregar, també lleve un poc la pàtina, un poc, però la igualeu; és dir, si s'ha fet una taqueta molt negra, aixina la lleveu, però al costat se va fent gris. La de la llima la torno a posar dins. I a les menudes, els torno a aplicar la mostasseta. També vos dic que, al principi, la pàtina costa d'eixir, com ací, que només ha quedat a trocets, però a la llarga, perquè perd la grasseta o perquè se torne més aspra la superfície, patine [crea pàtina] molt més fàcil; per tant, repetim el procés. M'ha agradat este de la mostassa. No és el que hai fet més vegades en la vida. I depén molt del tipus d'acer al carboni; n'hi ha tipus i tupus d'acer al carboni; eixa és l'altra gran veritat. Vull dir, pallarès, no oxide com les clàssiques d'Albacete; hau de pillar el puntet; però penso que sí, que amb la mostassa ho aconseguirem, i a més, farà aixina aigües, que tampoc és el més lleig del món. Mireu com està oxidant la del vinagre! (és que pa oxidar, la gent no s'ho pensa, però fa falta una cosa que se diu oxigen) Veeu la patineta, que comence ja a agarrar? Ara, ja vos dic, encara és lluenta i encara és tirant a lletja. A esta (la nacarina) la vaig a mimar una miqueta més, li vaig a anar donant-li aixina de tant en tant, canviant-la de costat, també. També la podeu posar dins d'un got en vinagre, però eixe vinagre se perd. Està serà més exprés i més fina. La deixo ací (damunt del plat), junt amb l'altra (que encara està clavada a la llima), i vaig donant-li de tant en tant a esta, una miqueta. Torem a connectar en cinc minutets més, o això.

Molt bé. Tornem a pegar una ullada. Vaig a eixugar-la, perquè sinó reflectix la llum. Ara sí que veeu una miqueta més la pàtina, veritat? Ja no fa tant d'espill, veritat? Veeu, què bonica ahí, la pàtina? Està tota patinada, passe que té zones més patinades que altres; però això que ja no és espill, és el que estem buscant. Esta, en poquet més d'esforç, ja la tindrem. Compareu l'alumini (de la virola), com brille, amb la fulla. Esta, una mica més de cura i la tindrem llesta. Segurament, no tornaré a connectar ja fins que la tinga acabada; vos contaré com ha anat el procés d'oxidació... Si vos doneu per satisfets en este tipus de pàtina; n'hi ha qui el vol negre, negre; jo preferisc que el vage agarrant al llarg del temps, perquè, jo què sé, és més personal. La de la llima no m'està funcionant tant. A lo millor li faria falta molt de temps. Molt de temps. Sí que se va fent una pàtina, la veeu un poquet? Fins i tot ací baix, on no ha arribat la llima, ahí on fique 'China', ahí se veu com partix una part més patinada i una part menys; ara paix bruta, però no patiu, que això, a base de netejar-ho... eixa ha fet aigües ací... Ara li toca l'oxigen i ja voreu, la tindré un ratet sense ficarla en la llima i acabarà d'agarrar més pàtina. I estes de la mostassa, veeu que també s'està agarrant una pàtina? Fa aixina com a aigües, inclús, un to violaci ahí a la fulla. Per ara, és el veig que, en curt termin, és el que funcione millor. Veeu un poquet ahí la pàtina? que ahí fa dibuixos? pareix que siga, com vos dia, damasc. No està quedant gens malament. Hi ha gent a qui no li agrade, eh? A mí me pareix una preciositat que agarre... Mireu, ara se veu molt bé. El problema que hi ha és si se fique material dins, perquè és molt mal de traure; per això que, aneu controlant-lo. [...] I esta, la de la llima, és més lenta. És més lenta la pàtina, però també s'està aconseguint, eh! [...]

Mireu, no he volgut acabar el procés sencer, perquè vull mostrar-vos una cosa. Mireu esta navalla (la nacarina). Veeu que s'està fent groga?Eixe és l'òxid roïn que volem evitar, veeu? Ara és al principi de la oxidació, ara no n'hi ha mal, perquè veureu com ho llevem; però si ho deixeu en vinagre molt de temps, se pot rovellar completament; a no ser que estiga cobert tot de vinagre, però ja us dic que per a mí és malgastar-lo. Ara mateixa (l'òxid groc) se'n va de no res; és molt superficial. L'hai plegada per arribar a dins. Veeu? molt superficial, se fregue una miqueta i se'n va, no hi ha cap problema. Veeu que l'altre costat també està groc? El únic problema que n'hi ha en el carboni, és el que vos dia. Imagineu, a mí me va passar, una vegada, un cas curiòs: Me van acobidar a una pesteta coenta, una pesteta amb vinagre, sabeu? (no sé com li dieu al vostre poble, un bitxo, crec que en castellà se diu 'una guindilla'), me trac la meua navalleta, de carboni sense patinar, la tallo, me la minjo, l'eixugo, me la fico a la borxaca, i al ap d'un hora, la trac (un hora!) i s'havie rovellat completament, rovellat que havie creat, inclús, ixos puntets, ixos nòduls de rovell... L'altra prova ha de ser en pesteta, me penso. Ho dic perquè ha de ser un procés controlat. A mi, eixa gent que s'ho dixa tota la nit, ja vorem demà com està!, pot estar molt bé o pot estar molt malament. [...]

Ja podem començar a concloure l'experiment. Fa més o menys mitg hora que han escomençat el procés. Si estàrem un dia donant-li, és una passada, se fa negre completament. Has de tindre molta cura d'anar repetint. Com se pot fer negre, instantàniament, en el vinagre? o quasi instantàniament? Submergint-lo en vinagre calent. Què passe? manies meues, l'acer al carboni ha d'estar ha d'estar templat i, per tant, se pot destemplar i pot perdre la força. No crec que el vinagre en ebullició, a cent graus, pugue destemplar una fulla, però per sí o per no, no mos la juguem, val? sobretot, en la part del tall, que pot ser molt fineta, pot perdre fortalesa, en seguida. Jo preferisc fer-ho així. Hem estat mitg hora i podríem estar molt, molt més, però és només per a que vegeu un exemple i compareu els tres mètodes: el vinagre, la llima i la mostassa. [...] Ara ho he fet (refregar-los) amb el (drapet) humit i ara ho farem també amb un trocet de paper sec (un mocador eixut). Per què és important? perquè hem de parar el procés d'oxidació. Veeu que el paper s'embrute un poc? Mireu quina pàtina més bonica que ha agarrat! Eixos tonos violacis... És que és una navalleta arcaica; és dels nostres avis; lo que en els Estats Units és una navalla de avi, que és, més o menys, això (la xinesa), ací es estes nacarines (es diuen nacarines perquè està fet com d'imitació del nàcar); van ser molt popular a l'Espanya de la postguerra. Val, la tenim més o menys eixuta. [...] Ara m'agrade deixar-les una miqueta a l'aire [...] El mètode de la llima, o de la fruita, no és tan recomanable perquè no el podeu controlar; està dins de la fruita i no sabeu molt bé què el que està passant. Però no patiu, perquè això, d'usar-la se n'anirà. [...] Mireu, ha continuat patinant, ha continuat ennegrint-se. Com se pot parar el procés? Llavant-se en aigua. I me direu: "llavant-se en aigua no és contraproduent?" sí, és contraproduent perquè l'aigua també oxide; per tant, què m'agrade fer a mi? (però això ja dic que és molt, molt personal) M'agrade eixugar-les tot el que puga, eixugar-les ben eixutes, que no quede gens de àcid. [...] Ara, per acabar el procés, uso açò: és oli d'ametla. Per què fico oli d'ametla? perquè jo, l'oli mineral, no tinc molt clar que sigue comestible, per ahí (als foros) diuen que sí, però jo, a una cosa que ve del petroli, si puc, intento no minjar-me-la. Veeu? l'anem envixcant de oli, sobretot ahí a la junteta, i açò pararà bastant el procés. N'hi ha que li fique bicarbonat per a matar el vinagre i eixes coses. Jo no hai tingut mai cap mala experiència fincant només oli; i en els mateixos dits que ho he fet en una, ho faig també en l'altra. I en això i eixugant-la, el procés, en gran mesura, ja se deture. [...]

Quina conclusió podem traure de l'experiment d'avui? Jo penso que, com ho faig sempre en el vinagre, és millor i més controlat; la de la fruita no saps molt bé què va a passar, s'ha fet ahí una miqueta de roig; i la de la mostassa, si t'agrae el tema este de tipo damasc, perfecte. Suposo que si vas donant més i més i més, al final se farà completament negra. Igual ho faig ara després, però jo penso que, per al meu estàndard, ja estan bé. Veeu com han quedat al final? Amb eixe to gris que ens recorda tant a les navalles tradicionals, i que, per això, a mí m'agrade tant el carboni. Ara, companys, vaig a esmolar-les, vaig a netejar-les millor, eh? (açò ha sigut per al vídeo), sobretot amb l'oli. Per què gasto oli d'ametla? Els emigrants espanyols que anaven a treballar a Alemanya, gastaven oli d'ametla a les màquines de lubricar, aixina que molt roïn per al ferro tampoc pot ser. Veeu? jo penso que ha quedat una patineta digna i, ja vos dic, en un hora haguere quedat negra completament, però a mí m'agrade deixar-les així, a meitat. Vaig a netejar-les i, ja sabeu, i en teniu alguna de carboni, nova ( perquè si la teniu vella ja estarà patinada), vos recomano fer-li este tractament, perquè sino, al final, es fot un carròs de rovell, i la gent, per això, acabe odiant el carboni. Jo, personalment, estic enamorat. Vinga, companys, fins a un altre dia.

[BELLMUNT, Francesc -arqueòleg- (2023): Crear pàtina protectora als ganivets d'acer al carboni. Buschcraft de Carrasca.] youtube.com

www.jacint.es - portellweb@yahoo.es

Recopilación bibliográfica y transcripciones de Jacint Cerdà