Esparto, atocha, esparto juncal, albardín; espart
Stipa tenacissima & Lygeum spartum
1628 Tassas
Reino de Castilla
Cuchillería:
[...] Unas tixeras de espartero, ocho reales. [hoja 42]
Esparto:
Cada haz de esparto cozido de S. Martín de la Vega, que tenga ocho mañas, quatro rs., y lo crudo a noventa y seis maravedís, y al respeto por mañas. Cada haz de esparto cocido de Estremera y Valdarazete, que tenga ocho mañas, cinco rs.; y si fuere crudo, tres reales y catorze maravedís, y al respeto por mañas.
Lados de onze empleitas [pleita, faja o tira de esparto; llata?], onze reales cada par. Lados de a diez empleitas, nueve reales cada par. Lados de a nueve empleitas, ocho reales cada par. Lados de ocho empleitas, siete reales cada par. Lados de carros cosarios grandes, quinze reales cada par.
Valeos grandes de carros cosarios, siete reales cada uno. Ruedos para assentarse las mugeres, tres rs. el mayo y dos el menor. Cada esportón de a quatro, quatro rs. Cada esportón de a tres, dos reales y tres quartillos. Cada par de capachos de vendimias, sesenta maravedís. Un lavador de tinajas con su vara, sesenta maravedís. Una espuerta mediana para dar de comer a cavalgaduras, sesenta mrs. Una espuerta de sembrar, que llaman aguadera, real y quartillo. Cada par de aguaderas de esparto [argadells] de quatro cántaros, quatro rs. y medio. Cada esportón de a cinco, quatro reales y medio.
Cada soga para arcabuz de norias, siendo de dos braças de largo, tres maravedís.
Cada serón de a cinco pleitas, tres reales y medio. Cada serón de quatro pleitas, dos reales y tres quartillos. Cada serón de carboneros, dos reales y veinte y quatro maravedís. Un serón para panaderos, onze rs. Cada par de seras para carbón, quatro reales. Cada serón de ocho pleitas, ocho rs. Cada serón de nueve pleitas, que llaman igualas, onze reales. Un esportillo grande, treinta mrs. Un esportillo mediano, veinte y quatro maravedís. Un esportillo pequeño, doze mrs.
Un aventador, quatro maravedís.
Un aderezo para hazer queso, dos reales.
Cada esportilla para nido de paloma, catorze maravedís.
Un cubeto para sacar agua aderezado de lías, real y medio.
Una soga empalmada para pozos, tres reales y quartillo. Una maroma de pozero, seis rs.
Una cubierta doblada, quatro rs. Una cubierta sencilla, dos reales y medio.
Un ruedo de esparto machacado, quatro reales. Una soga texida, veinte y quatro maravedís. Lías de a braça, veinte ms. la dozena. Tomiza [tipo de cuerda] gorda, doze maravedís.
Un harnero [tipo de criba] de esparto, dos reales y medio. Unas zarandas [tipo de criba] de esparto, dos reales y medio.
Unas maniotas [trabas para animales] de esparto, doze mrs. Un travón, doze maravedís.
Un cincho de macho ancho, veinte maravedís. Un cincho angosto, catorze mrs.
Una red para guardar ganado, a veinte y quatro maravedís la braça. Una red menuda para gallinas, diez y ocho maravedís la vara.
Cada sera para traer pan, quatro rs.
Un rodete para rueda de molino, dos reales.
Un bozal para una cavalgadura, catorze maravedís.
Cada sera para libros, tres reales y medio.
Cada talego para enserar moneda, treinta y dos maravedís.
Un bozín para rueda de carro, dos reales. Redes para carretas, diez y ocho rs. Redes para las tramas de los carros, quatro reales cada una. Una manga para carretas de bueyes, y carros para traer vino, quatro rs.
Pleitas para lagares, doze ms. la vara.
Unas seras para nieve, quatro reales y medio el par.
Tajos para pasteleros, tres reales. [hojas 43 y 44]
Cabestreros:
[...] Alpargatas dobles, que llaman de montes, dos reales el par, y sencillo, real y medio. Cada par de alpargatas de esparto, un real. [hoja 44]
[TASSA DE LOS PRECIOS A QUE SE HAN DE VENDER LAS MERCADERÍAS Y OTRAS COSAS DE QUE NO SE HIZO MENCIÓN EN LA PRIMERA TASSA, Y REFORMACIÓN QUE AORA SE HA HECHO POR LOS SEÑORES DEL CONSEJO, EN ALGUNOS PRECIOS QUE SE PUSIERON EN ELLA. Con las declaraciones de algunas dudas que se han ofrecido sobre la observancia de la Premática que se publicó en treze de Setiembre de mil y seiscientos y veinte y siete años, con la primera Tassa. Madrid. 1628.] google.es/books
1630 Establiments Vilafamés
País Valencià: Vilafamés (Plana Alta)
[fol. 6] ABEURADORS
Qualsevol persona que llavara, nadara o de qualsevol manera embrutara la aygua de qualsevols abeuradors del terme, pague deu sous.
Ittem qui matapollara, emponsonyara, posara espart a remulla o sabó, ni altra cosa dañosa per als nodriments en dits abeuradors, pague sexanta dous tot hom acusador, y més lo dany que causara.
Ittem ningún bestiar gros ni menut (salvo animals de treball) abeure en los abeuradors de davall Sant Antoni, sots pena de deu sous.
Ittem que ningun bestiar gros ni menut ans ni després de aver abeurat se detinga entorn del abeurador a docentes passes, ans be fassa lloch als demés (que) voldrian abeurar, sots pena de sexanta sous.
Ittem establim per a conservació de dits abeuradors que los jurats vagen un dia a regoneyxer aquells sots pena de venir contra son jurament y no mirar per lo be comú.
Ittem per la poca aygua que ja [hi ha] en lo pou del Pla es necessari ques guarde per als animals de faena. Volem que ningun bestiar gros ni menut y [hi] abeure sots pena de deu sous.
Ittem per lo gran dany que resulta de faltar l'aygua en los aburadors ayxí de davant la font, com davall Sant Antoni, establim que ningú sia gossat en fer abús de traure aygua a càrregues de dits abeuradors, sots pena de sexanta sous, y de nit lo doble.
Ittem qui traurà aygua de dits aburadors per a abeurar qualsevol género de animals (salvo la dula dels porchs y els animals de faena) pague deu sous, y de nit lo doble.
Ittem qui foradara dits abeuradors, pague coranta sous de dia, y de nit lo doble.
[DÍAZ MANTECA, Eugeni (1982): Establiments de la Vila de Vilafamés. Excma. Diputació Provincial. Castelló.] Transcripción del lmanuscrito titulado: "Libro de establecimiento de la villa de Villafamés del año 1630", en: repositori.uji.es
1653 Almoneda
País Valencià: València
Die XV julii anno a nativitate Domini M D C l iii. Cum obdoli maculam cuitandam... ego Theodora Bonilla domicella, valencie habitatrix tamquam haeres universalis bonorum omnium et haerentiae quae quondam fuere Victorini Bonilla civis fratis mei... Praeeunte signo Santae ac venerande cru+cis memoriale seu inventarium de omnibus et singulis bonis et reiribus in dicta haerentia recadentibus facio in hunc modum. [...]
Ittem tres orons de espart pera forment. [oró: cabàs gran, més alt que ample, per a grans. (dcvb)] [...]
[JULIÁ, Eduardo (1921): Almoneda e inventarios valencianos. pp.264-267. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número XVII. Septiembre de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com
1726-1739 Diccionario de Autoridades
Corona de Castilla
ESPARTO. s. m. Mata o hierba bien conocida en España, donde
naturalmente nace con grande abundáncia, principalmente en el Réino de Murcia, y
cerca de la Ciudad de Cartagena. Nace como unas varítas sutiles difíciles de
romper, y de ellas se forman sogas, esteras, y otras obras. La raíz desta
voz parece es del Griego Sparton, tomado del verbo Exparao, que vale atar.
Latín. Spartum, i. OCAMP. Chron. lib. 4. cap. 17. En que nace tal abundáncia de
esparto, que jamás los antiguos lo pudieron acabar, ni los modernos bastan a
fenecerlo. MARIAN. Hist. Esp. lib. 1. cap. 1. Allí nace hierba para el ganado, y
cópia de esparto a propósito para [iii.595] hacer sogas, gúmenas y maromas.
Le huele la garganta a esparto. Phrase que se aplica al que ha cometido atroces
y enormes delítos, y está preso, y para sentenciarse su cáusa. Latín. Funem
redolet.
[REAL ACADEMIA ESPAÑOLA (1726-1739). Diccionario de la Lengua Castellana en que se explica el verdadero sentido de las voces, su naturaleza y calidad, con las phrases o modos de hablar, los proverbios o refranes, y otras cosas convenientes al uso de la lengua. Tomo I (A-B), Tomo II (C), Tomo III (D-F), Tomo IV (G-N), Tomo V (O-R), Tomo VI (S-Z).] Buscador online (Diccionario de Autoridades): apps2.rae.es
1783 Cédulas (Carlos III)
España
Cédula de 17 de Junio de 1783. Habiéndose justificado la mucha extracción que se hacía del esparto en rama, y el ningún cuidado y economía que se había puesto en conservar las atochas que le producen; y desando S. M. evitar estos daños y los que se causaban a las fábricas establecidas de dichos géneros de estos Reynos, se prohíbe la extracción del esparto en rama fuera de ellos, baxo las penas al contraventor, además de perder el esparto que intentare extraer, de que pague su valor, aplicándose todo por terceras partes a la Cámara, Juez y denunciador, duplicándose la pena en caso de reincidencia, y triplicándose por la tercera vez, sin perjuicio de agravar la pena en este caso si lo mereciesen las circunstancias, así en los bienes como en las personas; y también se prohíbe el que se arranquen las atochas que producen el esparto de que se usa para hornos y otros fines, baxo la pena de quatro reales por la primera vez por cada atocha, ocho por la segunda, y doce por la tercera, con la misma aplicación, y agravándose estas penas a proporción del exceso y circunstancias.
Cédula de 21 de Diciembre de 1784. Sobre la execución de lo dispuesto en la Real Cédula de 17 de Junio de 1783, en que se prohibió la extracción del esparto en rama, y arrancar las atochas que le producen, se ofrecieron algunas dudas, y suscitaron diferentes recursos reducidos a tres puntos. [...]
[SÁNCHEZ, Santos (1803): Colección de Pragmáticas, Cédulas, Provisiones, Autos acordados, y otras providencias generales expedidas por el Consejo Real en el Reynado del Señor Carlos III. Cuya observancia corresponde a los tribunales y jueces ordinarios del Reyno, y a todos los basallos en general. Por don Santos Sánchez, Oficial de la Escribanía de Cámara y Gobierno del mismo Consejo. Tercera edición. Imprenta de la viuda e hijo de Marín. Madrid. año de MDCCCIII.] books.google.es
1823 Bory de Saint-Vincent
Sistema Ibérico
3. VERSANT IBÉRIQUE. [...] L'olivier réussit dans toute son étendue et semble même s' y plaire plus qu'ailleurs; la vigne y donne des vins chargés en couleur et généreux; le Caroubier [algarrobo] y croît abondamment avec le Lentisque, le vrai Spart y couvre les terrains secs et incultes, les Agaves y circonscrivent déjà les propriétés, les Cactes n' y gèlent jamais non plus que le Murier, le Figuier ou le Grenadier. [...] (p.206)
Montes de Toledo
5. NOUVELLE CASTILLE. [...] Les pentes des monts deTolède étant couvertes de graminées rigides du genre Stipe, et ces Stipes ayant leurs feuilles comme celles du vrai Spart, propres à faire de ces sortes de tissus grossiers qu'on emploie en manière de tapis, les pauvres habitans de ces lieux s'adonnent au commerce de la sparterie. (p.288)
País Valencià
10. ROYAUME DE VALENCE. [...] Les principales richesses du pays consistent en vins, dont on recueille une quantité prodigieuse, amandes, figues sèches et raisins secs, huiles excellentes, soie de première qualité, canne à sucre, nattes et paillassons en sparterie [esteras y felpudos de esparto], barille et soude [salsola], lin, chanvre [cáñamo], laine, grain divers, entre lesquels le maïs et le riz surtout sont fort estimés, miel, cire, kermès, et du sel qu'on obtient ou des salines de la côte, ou des lacs de l'interieur. (p.320)
Illes Balears: Eivissa
51. PROVINCE DE PALMA, OU LES ÎLES BALÉARES. [...] (Ivice ou Iviza) est une île qui donne les mêmes productions que les deux autres; elle fournit en outr eun peu de coton, de la sparterie et beaucoup plus de sel; la pêche y est non moins abondante qu'à Minorque. (p.637)
[BORY DE SAINT-VINCENT, Jean-Baptiste (1823): Guide du Voyageur en Espagne, par M. Bory de Saint-Vincent, correspondant de l'académie de sciences, l'un des officiers supérieurs anciennement attachés au dépôt de la guerre, et aide-de-camp de son excellence le duc de Dalmatie, durant la dernière guerre d'Espagne (1808 a 1813). Louis Janet, librairie, rue Saint-Jaques, n.º 5. Paris. 1823.] books.google.es
1845-1850 Madoz
País Valencià
ALBUIXECH [Albuixec, comarca de l'Horta Nord, València]: Industria: algo de espartería y lencería para el consumo del pueblo.
ALICANTE [Alacant, provincia]: (Monte Cabesó) se llega a la base de los cortes casi perpendiculares y pelados que continúan hacia arriba por un gran trecho, poblados por todas partes de infinitas plantas; y en los sitios menos descarnados vegetan con lozanía el esparto común y el junquero. [...] (Al sur de Benisa) crecen en él muchísimas plantas, algunas de ellas muy poco comunes; las más abundantes son la cebolla albarrana, el albardín y los espartos común y juncal. [...] (Finestrat) produce mucho esparto, que manufacturan con grandes ventajas, haciendo pleita de varios colores y dibujos. [...] (Elda) El terreno de erial también contribuye a aumentar la riqueza de los habitantes con el esparto, en cuyo laboreo se ocupan multitud de brazos. [...] (Comercio, desde el puerto) exportan almendra, barrilla, cordelería de esparto, grana quermes, pleita, regalicia, vino, aguardiente, limones, naranjas, anís, cominos, higos secos, pasas, cañas dulces, dátiles y palmas. [...] (Comercio exterior) La salida para todas las provincias del esparto, del junco, de la palma y de los palmitos, elaborados en estera, ruedos, capazas, sombreros, escobas, sogas y en otras formas es inmensa.
Aragón
ALBERUELA DE TUBO [municipio de Los Monegros, Huesca]: Sus montes están cubiertos de espartales y otras yerbas de pasto.
ALCAÑIZ [Bajo Aragón, Teruel]: Los montes están vestidos de matorral y de peñas, lo que contribuye a que sean muy variados y vistosos. Las plantas que comúnmente los cubren son pinaracas de hoja fina [sic], madroños, sabinas, enebros, lentiscos y otras matas bajas como aliagas, coscojos, retamas, esparto y alguna pita en el monte de Santa Bárbara; muchas yerbas medicinales como la salvia, acrimonia, artemisa [?], nufito [sic], solastro [?], hinojo, camamila, cinoblosa [cinoglosa?], culantrillo, malvabisco [sic], viola y perion [?], samo [?], ruda, escordio [sic], estrella [Plantago coronopus?], centaura, virgaurea, epitano, ontinilla [verónica], muy probada en las tercianas, y otras varias.
Castilla - La Mancha
ALBACETE [provincia de Albacete]: Los espesos pinares, carrascales y monte bajo de coscoja, romero, atocha, enebro y otros arbustos que los cubrían, casi han desaparecido a impulsos del hacha y del fuego. <Precios que han tenido en los mercados de la provincia de Albacete los frutos que en ella se cosechan en los años de 1840 al 44 inclusives. FRUTOS: Esparto, el haz. PRECIOS en reales de vellón: 3/4 (1840), 3/4 (1841), 3/4 (1842), 3/4 (1843), 3/4 (1844).
Murcia
AGUILAS (SAN JUAN DE LAS) [Águilas, comarca del Alto Guadalentín]: En una tabla sobre las mercancías de que se componían los cargamentos de los buques salidos aparece el Esparto labrado y sin labrar: 13,750 quintales en 1844.
ALBUDEITE [municipio de la comarca del Río Mula]: La principal industria, tanto de hombres como de mujeres es la elaboración del esparto, que exportan manufacturado a Murcia, Andalucía y Castillas. [sic]
ALEDO [municipio del Bajo Guadalentín]: Las especulaciones de estas se hacen a cambio de esparto fabricado en lías, y de calzado llamado esparteñas, pues, con él compran todos los artículos necesarios a la vida.
Andalucía
ALCAUDETE [municipio de la comarca de la Sierra Sur, Jaén]: De estos productos calculados por quinquenio se consumirán próximamente la mitad, excepto la seda, zumaque y esparto, que casi todo se exporta.
ALHAMA LA SECA [Alhama de Almería, Alpujarra Almeriense, Almería]: De secano habrá 500 (fanegadas) en los sitios laderos y 200 incultivables por ser riscos que producen atocha, romero y boja [Santolina?] con bastante escasez. [...] Producciones: la principal es el vino; también se cogen granos, que no bastan para el consumo del vecindario, aceite, hortalizas, esparto y lino.
[MADOZ, Pascual (1845-50). Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Imprenta de D. Pascual Madoz. Calle de Jesús y María, núm.28 & Est. Tipográfico-Literario Universal, Calle de la Madera baja, núm.4. Madrid.] 1845: Tomo I (ABA-ALI), Tomo II (ALI-ARZ); 1846: Tomo III (ARR-BAR), Tomo IV (BAR-BUZ), Tomo V (CAA-CAR); 1847: Tomo VI (CAS-COR), Tomo VII (COR-EZT), Tomo VIII (FAB-GUA), Tomo IX (GUA-JUZ), Tomo X (LAB-MAD); 1848: Tomo XI (MAD-MOS); 1849: Tomo XII (NAB-PEZ), Tomo XIII (PIA-SAZ), Tomo XIV (SEA-TOL), Tomo XV (TOL-VET); 1850: Tomo XVI (VIA-ZUZ). Consultas online: diccionariomadoz.com1886 Josep Cortils
Catalunya: Blanes (la Selva, Girona)
VOCABLES (pp.154-166)
Banyons. s. m. pl. Las tavellas o bajocas dels fasols quan se cullen tendras.
Cigró. s. m. Ciuró.
Crachs, cracas. s. familiar. S'usa únicament parlant ab criaturas y significa pinyons, avellanas, etc., per l'analogia del pet que fan al trencarse.
Enciamar. v. a. Amanir l'enciam.
Gabella. s. f. Tenda hont vénen oli, bacallá y altres queviures. L'origen d'aquest nom es la gabella o dret que s'imposava sobre lo consúm de dits articles, y que pera fer més fácil sa exacció, l'arrendavan ab l'exclusiva de véndre'ls al la menuda.
Llata. s. f. La trena de cánem ab que s'fan las solas de las espardenyas.
Tárrach. s. m. Espárrach.
Tarraguera. s. f. Esparraguera.
Xemenar. v. a. Sembrar lo blat espargintlo sobre la terra llaurada.
Xinyell. s. m. Especie de cordill d'espart.
[CORTILS Y VIETA, Joseph (1886): Ethología de Blánes. Librería de D. Álvar Verdaguer. Rambla del Mitj, núm. 5. Barcelona.] books.google.es
1911-1950 Estudis Seniencs
Catalunya: Mas de l'Amat (la Sénia, Montsià)
A més de les persones que vivien al mas habitualment, amb freqüència hi acudia gent, normalment per motius laborals: pastors que pasasven amb els ramats en temps de la transhumància, homes que anaven a buscar rovellons per després vendre'ls, rossegadors [arrossegadors] i bosquerols, esquiladors, etc.. També venedors ambulants que passaven ocasionalment. I molt especialment, els guardes i els enginyers forestals, persones que sovint obligaven a trencar el ritme habitual de la vida al mas. Tota aquesta gent eren sempre ben rebuts. La mestresssa sempre estava amanida per afegir més patates a l'olla. [...] Un home de Bas de Barberans que anava a buscar rovellons els solia portar, per exemple, algun cabàs o peça de llata en cada visita. [...]
[CENTRE DE ESTUDIS SENIENCS (2010): Viure al Mas de l'Amat. Testimonis orals sobre formes de vida i de treball tradicionals als Ports (1911-1950). Lo Senienc. Memòria, natura i llengua, nº 7, pp. 27-49. Racó de la Memòria. Entrevistes a quatre germans de la família Segura-Albesa.] raco.cat
1916 Enric Ribés i Sangüesa
País Valencià: Castelló de la Plana
(A la Magdalena.) Agüeles, agüelos, dònes, hòmens, xiquetes, xiquets, tóts a bandaes, anabem cap-a la Madalena; úns a pèu, atres a cabáll d' aques, machos y burros; pero els mes acomodats empleaben faetóns, galeretes, tartanetes, coches-diligències, carréts atartanats, carros en vèla y sinse vèla, en dèu o dotce asientos o cadires d' espart, ahon estaben com a figues en cofí. Y com alguns carros y caballeríes els portaben adornats en palmes, rams de llorér y de flórs, y baladres y murta y mantes bordáes en colors y poms de madronyos o alborsos d' estám, rójos, vèrts, gròcs, bláus y negres, y les colleres y colleróns en llaços llamatius y campanillos y cascabélls, donaben a la festa un aspècte fantástic, poètic, algo que recordaba 'l salvagisme marróc. [...] (p.22, pdf 1)
(Mes costúms d'ermita. Per la tangent...) Tóts els que rendisen pleitesía als que pleitejen, pèrden l' esme al vore que s' aproximen les aguiletes o els galléts, pues tiren en bala, al bòl, a pacte, al parát, en aveáll o en ensa, en reclám de xiulét o d' espílls, o empleen ceps, llaços en núc escorrediç, varetes de vísc, espartóns, enfiláts, a l' encesa en raqueta, pero sinse llicencia y hasta en temps de veda, y pòques vòltes fan pórra, perque sempre van al segúr. [...] (p.74, pdf 1)
(¡Els segadórs!) Nétes les plantes [de cànem], procedicen a la garbamenta y nugamenta de les garbes en tròços de les mateixes mátes que, per la part fibrosa que tenen, els aprofiten a fi de no gastarse ni una perra en cordellét d' espárt. [...] (p.162, pdf 1)
(Les tarongéres.) Els treballadórs d' almacén se diuen clavetejadórs, als que claven les caixes; embaladórs, als que les aseguren nugantles en còrdes d' espárt; y carregadórs, als que en carros les transpòrten a la estació del ferro-carril per-a la facturació o al Pòrt per-a l' embarc. [...] (p.175, pdf 1)
(La plegá de les garròfes.) El fruit el cúllen en canyes de gancho, llérgues per-a els capólls y més curtes per-a les rames més baixes y lateráls dels árbres; y les xiques van plegant les garrofes que cauen en térra y en els cabaços les porten als sács que òmplin y que sosté el que fá de cap, que 'ls nuga en un cordéll d' espart y els deixa per baix les garroferes hasta que 'ls carros els transporten per-a almacenarles en els depòsits o garroferes dels casalicis. (p.177, pdf 1)
(Títols nobiliaris y grandeçes d' Espanya. El sinyo Jacinto.) Sentát en una cadira d' espárt mitjaneta, tenint davant sobre una tauleta de pí, xicoteta y curiosa, el seu soparét en una caçoleta barniçá y son correspondent barralet de ví y la guitarreta apoyá contra la part dreta de la pòrta del carrér, aquell hòme era més felís que Heliogábalo y Tamberlích, els dos en una pésa. [...] (p.212, pdf 2)
(Títols nobiliaris y grandeçes d' Espanya. Pèy. Una anécdota.) Arribá el comadró, que era ált, moreno, seriòt, en un mostacho més poblát que 'l del Generál Fernándeç Silvestre y deixánt una caixeta (que portaba bais del bráç) sobre una cadira d' espárt, caixeta que més que un estúchs per-a els fòrceps semblaba una funda de fiscorno [fliscorn, instrument de metall], a requiriménts d' una vehína mólt versá en aquélla clase de mondongos, entrá en la habitació, fosca y humida, ahont la partera s' encontraba en posició supina sobre un llit de banquéts de fèrro y sis taules de pí del terreno a la llèrga, sobre les cuáls hi había una gránt márfega de pallaròfes de panís y uns llansóls de cotó apedaçáts, formánt una espècie de carafál de un metro sisanta sentímetros de altura ahont per-a pujár se necesitaba una escaleta de tisòra. [...] (p.223, pdf 2)
[RIBÉS Y SANGÜESA, Enrich (1916): Cuadros de Costúms Castellonénchs, en aditament de tipos de la tèrra (en serio y en broma). Obra premià per unanimitat en los Jochs Florals de lo Rat-Penat celebrats en Valencia el dia 31 de agost del any 1915. Imp. Hijos de J. Armengot. Castellón.] repositori.uji.es (2 pdf)
1920 Gaetà Huguet
País Valencià: Castelló de la Plana
Aquí puix diem:
- "Pujar mes l'espart que l'escurá", puchar mes les despeses qu'els beneficis reportats en una faena.
[HUGUET, Gaetà (1920): Fraseología valenciana (continuación). pp.33-35. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número segundo. Junio de MCMXX. Castellón.] castellonenca.com
1920-1921 FOLK-LORE. Qüestionari1: refrans
País Valencià: Onda (Plana Baixa)
Contestacions:
V.- Quan Montí fa capell, pica espart i fes cordell.: Se diu quan el cim de Montí (montanya al Sud d' Onda) se corona de núvols. Y significa que regularment plourá. A Onda. Es dita popular. Ortells, Joliol de 1920. Juan M. Borrás Jarque, Mestre oficial.
[BSCC (1920): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 1.- Refrans (Contestacións). pp.125-126. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número IV. Agosto de MCMXX. Castellón.] castellonenca.com
País Valencià: Vinaròs (Baix Maestrat)
XII.- Quan Montsiá fa capell, pica espart i fes cordell. Se diu quan el cim de Montsiá, montanya al Nort de Vinaróç, se corona de núvols. Y significa que regularment plourá. A Vinaróç. Es dita popular. Ortells, Joliol de 1920. Joan M. Borrás Jarque. Mestre oficial.
[BSCC (1920): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 1.- Refrans (Contestacións). p.157. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número V. Septiembre de MCMXX. Castellón.] castellonenca.com
2023 Francesc Bellmunt
País Valencià: Maestrat
Ací trobareu un parell de vídeos de com els prehistòrics aconseguien fer foc:
Per a fer foc, fa falta un combustible, fa falta oxigen i fa falta una font de calor, per tant, el que nosaltres intentem és crear una font de calor intensa, una guspira incandescent. Eixa guspira aterrarà damunt d'esca. Què és la esca? La esca és qualsevol material, normalment vegetal (o el fong, que no es vegetal, però ja m'heu entés), no conec cap esca que vinga d'animals. Un material sobre el qual, si s'aplica una font intensa de calor, molt petita, com pot ser una espurna, pot convertir-se en una brasa. Hi han esques que funcionen perfectament en este tipus de tècniques que ara vorem i n'hi ha d'altres que jo considero esques secundàries, que poden ajudar una volta la esca principal, i es converteix en braseta.
Abans de començar a fer foc, ens farà falta el niu a on volem aconseguir la flama. És un niu a on eixa xicoteta espurna anirà creixent, s'anirà desenvolupant i acabarà creant flama, si déu vol. Ho dic perquè a vegades, aprenem la tècnica d'encendre foc, no amanim el que ens fa falta per a encendre foc i no tens res per a encendre la brasa (que has aconseguit). És tan important la tècnica d'encendre foc com la preparació prèvia.
Avui és un dia un poc humit, ha caigut un poquet d'aigua, però he pogut replegar un poc de palla. Penso que estarà més o menys seca. És palla normal: de fenassos, de cogula, d'ovellatge... [ovellatge és com li diuen al fenàs als Ports de Tortosa, la gramínia Brachypodium phenicoides] i en açò hem de fer un niu, com un niu d'ocell. L'anem a fer redonet i tupit, molt paregut al niu. Ja voreu perquè és tan important. De fet, en un niu vell, un niu d'ocell ja abandonat, és molt bon niu per a fer foc també. Un niu, literalment parlant [va rodant la palla amb la mà donant-li forma]. Procurem que no se li veja el cul. Com si fora un niu real, que poguera aprofitar qualsevol ocell per a viure. Se pot encendre foc sense niu? Clar que se pot, però el niu sol ser un poquet més eficaç. Trenquem un poc les fibres per a que no estiga tan dur. (Si no ens ix bé en este niu, ho provarem amb un altre d'espart, però este l'acabo de recol·lectar ahí fora.) Totes estes palletes que han caigut, les podem ficar dins del niu., per a que faja un poc de base. (Serà més que res per a que ho conegueu i ho proveu.) I ara, ací dins, si tiràrem directament la guspira, no s'encendrie. Si ficàrem la esca primordial ací dins, se podria encendre, però no segur. He de ficar una esca secundària per assegurar-me. Quina esca secundària usarem? Usarem açò. Sabeu què és açó? Natros diem un puro de boga. La boga és amb el que se feen les cadires de boga antigament; allò que ix a les sèquies, a les marjals o a les basses; és allò que és paregut al junc, molt llarg, i a l punta té esta inflorescència. (Açò potser heu vist alguna vegada algun vídeo viral, que ho mosseguen i respiren com bromera per la boca, que és molt perillós, per cert.) Vorem que, al poquet que escomencem a obrir-ho [ho rasca amb l'ungla], veeu? explota; és increïble... tot això són xicotetes llavoretes. Per tant, lo que intentaré és ficar-ho tot ací dins [posa un grapat], que s'espandisca dins del niu, per a que bufant-hi un cop estiga la brasa, la esca principal encesa, podem aconseguir flama. En pelo un poquet més [agafa un altre grapat]. En açò heu de parar compte perquè en té moltíssim i a banda de que són llavors, i si cau a una bassa, podríeu fer una plaga d'esta planta, que ja és plaga de totes formes. Ja ho tinc preparat. Ara este niu el deixarem ací a la voreta, preparat per al moment en que tinguem brasa, poder-lo utilitzar.
Els elements físics amb els que anem a treballar per obtindre eixa espurna van a ser: una, els prehistòrics directament [i agafa un parell de pedres], que són la base de tots els de després, i després, mètodes un poquet més actuals, no tan bàsics. Ací tenim dos minerals: un és un tipus de pirita (és marcassita, me penso) i l'altre és sílex. El que fa falta sempre és, a poder ser, un mineral fèrric amb molt de ferro (tipus pirita és excel·lent) i un mineral molt dur, com el sílex. Colpejant el un contra l'altre, el que farà és que el sílex arrancarà trossets de material de ferro que se quedaran incandescents unes mil·lèsimes de segon o uns segons en l'aire. Eixes partícules incandescents són les que hauran d'aterrar damunt de la esca. Igual en este cas primitiu (que no prehistòric, perquè els pastors del Pirineu, fins ara fa poc, feien el foc d'esta manera, encara que és de molta paciència, com ara voreu), com el cas del substitut de la pirita -el sílex mai es substituirà- [i mostra una pedra de pirita]. Açò és pirita també, aquesta la coneixeu millor, "l'or dels imbècils" que diuen a vegades ('pir', en grec vol dir 'foc', "la pedra del foc"). Però la pirita s'acabarà substituint, a partir de l'edat dels metalls, per ferro o més bé, acer; per esclavons [en mostra alguns que té]. Açò és un esclavó d'acer. Me'ls faig jo. [...] La qüestió és que quan fem l'espurna, ja siga amb este mètode com en l'altre, hi haja una esca receptiva.
La primera esca que us vull ensenyar, és esta [mostra un fragment de bolet del que creixen als troncs]. És com suro, veritat? És un tros de bolet de esca [en castelà "hongo yesquero"]. Què és un bolet de esca? Són bolets que ixen als arbres, com este [en mostra un de sencer], encara que este és minúscul, veeu? este és d'ametler; no me valdria, és massa dur, però quan ixen d'abres molls [no durs] com ara un xop, un àlber o això, són excel·lents. Estos fongs, tenen una part de dalt més compacta, que els anglesos solen dir 'amadou', i la part de baix, uns canutets. Usarem la part més compacta. Açò és un tros d'un bolet que era així de gran [amb els braços mostra com era de gran]. Un dia parlarem exclusivament de esques. no és per fer-me massa pesat. Este tipus de bolet, el pulveritzo. Ací porto un potet ja pulveritzat, i intentarem que aterren (segons el mètode "prehistòric") purnes damunt d'ahí. La última volta que ho vaig aconseguir em va costar més de mitja hora. Ho provarem simplement per a que vegeu la idea. Dubto molt que puga encendre una braseta. Si la poguera encendre, podria encendre despés el foc directament. És simplement per a que ho vegeu. [...]
[BELLMUNT, Francesc -arqueòleg- (2023): Foc per percussió. Buschcraft de Carrasca.] youtube.com
Vamos a hacer una lamparilla de tuétano para iluminarnos dentro de la cueva. Lamparillas como esta se han encontrado por todo el ámbito del arte rupestre paleolítico cantábrico, etc. No es una reproducción exacta, pero casi. [La enseña] Y dentro vamos a introducir una mecha de los filamentos de la parte baja del hongo yesquero. Son unos filamentos que son como unos canutillos que permitirán que, en haber mucho calor, van a escupir, a propulsar la grasa del tuétano para arriba, adonde está la llama. [Enseña el hongo en sección] Son como unos pequeños filamentos verticales. Hay hongos mucho más grandes que este, obviamente, y vamos a partirlo [con la uña separa un pequeño fragmento] y haremos una pequeña mecha. No hace falta que sea tan larga [la parte y la deja de poco más de 2 cm] y, con el tuétano, lo pondremos ahí dentro (de la lamparilla de piedra) e intentaremos untar bien la mecha; esto es muy graso y funciona, prácticamente como aceite. Las lamparillas de tuétano, además, no producen casi que hollín.
Ahora haremos el nido donde vamos a introducir la pequeña brasa que conseguiremos con el método primitivo de hacer fuego. En este caso utilizaremos esparto picado, aunque podría ser cualquier fibra natural tipo paja, avena silvestre,... hay un montón. Haremos como... muy parecido a un nido de ave, y aquí dentro, donde irían los pollitos o el plumón de la madre, vamos a poner una yesca excelente que tenemos, que es la enea. La flor de la enea, si se deshace, saldrían todas las semillas. Lo metemos dentro (del nido) y ahí ya es donde colocaremos la brasa. Es una yesca secundaria buenísima. Ahí es donde va a aterrizar, o donde vamos a colocar la pequeña brasa. [...]
Ahora lo que haremos será hacer rotar la broca sobre la madera, de forma que se vaya calentando vaya soltando cierto polvillo; al final será casi carbonilla, y por el mismo calor prenderá una brasa. Pongo esto encima para que pivote, no sobre mi mano sino sobre una piedra [en el vídeo se ve la madera, con agujeros de diferentes calibres para adaptarse al grosor del palo que irá girando; además del artilugio, que se asemeja a un arco, que al moverlo hacia adelante y hacia atrás, hace rodar el palo vertical. Para sostener ese palito, una piedra con un concavidad labrada, para no dañar la mano de sujeción].
¡Ahí está! Ya tenemos la brasa [en el punto donde el palito vertical gira contra la madera horizontal empieza a salir humo]. Ahora la brasa, con mucho mimo, vamos a transplantarla con una hojita, por ejemplo, al interior del nido que hemos preparado anteriormente [lo hace y va soplando para avivarla, hasta que provoca la llama; con ella enciende la mecha de la lamparita y se acaba, sin más el vídeo].
[BELLMUNT, Francesc -arqueòleg- (2023): Foc per fricció (i lluerna de moll d'os. / Fuego prehistórico y lámpara de tuétano. Tret d'un documental. Buschcraft de Carrasca.] youtube.com
www.jacint.es - portellweb@yahoo.es
Recopilación bibliográfica y transcripciones de Jacint Cerdà