Escribano palustre; repicatalons

Emberiza schoeniclus

[compte! el picatalons era un ocell inventat]

1886 Leopoldo Martínez

Andalucía

Emberiza schoeniclus, LINNEO.

Es otra Verdaula (como la Emberiza hortulana), que habita de preferencia las junqueras y cañaverales; canta admirablemente en primavera, agitando sin tregua su movible cola; luce un hermoso capuchón negro, un collar blanco, un manto general gris rojizo, más claro en las partes inferiores, y no deja de comer bastante trigo, que es la semilla que más le gusta, por cuyo motivo, a pesar de consumir algunos insectos, es muy perseguido por los labradores.

[MARTÍNEZ REGUERA, Leopoldo (1886): Ornitología de Sierra Morena. Imprenta de Fortanet. Calle de la Libertad, 29. Madrid.] bibliotecavirtualdeandalucia.es

1921 José Pascual Tirado

País Valencià: Castelló de la Plana

Raboseta es un xiquet que té, quan el coneixem, tretze anys. No te més bens que la creu del front. A ningú l' interesa son nom ni apellides, ni a on va ni de aon ve; a ell tots el coneixen per Raboseta; i Raboseta va, i Raboseta torna. [...] Esta classe de xiquets, no, no en saben de picardies com Raboseta; i la innata admiració del xiquet per lo solt i pre lo lliure i desobligat, fa que ells tinguen al menut pardaliste, com a cosa mereixedora d' enveja i se paguen d' anar prop d' ell. "-Escoltéu, jo se a on hi ha un niu de picatalons". Alguns com ja han sofrit la trapijada, li fan costat fent-se l' ullet, i senyalant al companyeret ignorant de la broma. "-¿A on, a on está, Raboseta?" "-Veniu en mi, veniu i vos ho diré". Tots seguixen al entremetent, fins les figueres del Molí del Toll (dic este lloc, perque allí ho vaig vore). "-Allí, miréu, allí... pero no alplegue" i senyale el platell de la soca, "¿perqué no m' ajudéu? feume esqueneta u de vosatros. El mes inocent dels amiguets, doble el cos, fent-li esqueneta; en un bot ja está dalt el furta-nius; fa com qui no pot, com qui ja casi té als quimèrics pardalets, demostre el goig pegant bots i patades damunt lo llom; el de baix, seguix boca en bé, creentse-hu, i quan comprén Raboseta qeu ja es l' hora, s' agarre be d' un cimal i comence a pegar patades apressa, com si trapitjara verema, dient atropellat: "¡de pica talons, de pica talons!" Sofocat s' adarese, si pot, el bovo; seguixen els atres reient-es i el pillet, en dos brincs, fuig per los llavadors repetint la tonadeta burlant-se 'n... "¡de pica talons, de pica talons!", dixant al desllomat pixavinet, aclamant-se a la seua mamá. [...]

*Picatalons. 4. Ocell imaginari del qual es parla a xiquets ingenus per animar-los a anara treure'n el niu, i pujant un dels burladors damunt un arbre mentre l'ingenu li fa esqueneta, es posa a picar-li fortament amb els peus damunt l'esquena (Castelló). dcvb

[PASCUAL TIRADO, José (1921): De la Vida Castellonenca: Raboseta. pp.220-224. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número XV. Julio de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com

www.jacint.es - portellweb@yahoo.es

Recopilación bibliográfica y transcripciones de Jacint Cerdà