Extractos del Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC)


Pantalla anterior


1493 Inventari de Luis Johan Nogues

País Valencià: Castelló de la Plana

L' encant, lo plaer puríssim que sent l' investigador quan al repasar los notals i protocols, que per aventura han escapat al odi als papers vells, s' encontre cara a cara ab un instrument d' importancia històrica, be de simple curiositat, son parells dels de la mare quan contemple en sos braços lo nini esperat, dels del fotograf quan a la llum roja veu apareixer l' image del paisaje, del objecte artístic que enfocá a la llum del dia. Es com lo naiximent de un ser nou, lo descubriment de lo inesperat, la revelació de lo desconegut, una creació en fi. [...]

Açò mos porte a dir un inventari del XV sorprés en sa ingenuitat encantadora, on dos coses son de notar; una los noms dels induments, les peces de vestir dels de la ma mitjana, atra la moneda pròpia i extrangera que corria, i lo que més mos importe, sa correspondència ab la unitaria de nostre regne, la lliura, i ses fraccions, lo sou i' l diner.

Prestava los servicis de la seua profesió en Sent Mateu lo Mestre en arts i en medicina Luis Johan Nogues, nadiu a Barcelona, fill del també Mestre en arts i medecina Pere Nogues y "detengut de greu malaltia de la qual temia morir" dictá testament en poder del notari Nicolau Duran a 24 octubre de 1493 disposant sa sepultura en lo Monestir de Predicadors, algunes leixes pies, i nombrant hereu universal al seu pare. Ere fadrí al pareixer. Los marmesors Mossen Johan Redó, batlle de Ares per lo Mestre de Montesa i Mestre Frances Sobirats cilurgiá [sic], fan inventari al dia següent de llibres, robes i diners en esta forma:

INVENTARI DE LUIS JOHAN NOGUES

Primo set libres de preguami entre grans e chichs.
It. desset libres de paper entre de emprempta e de ma quoernats [enquadernat].
It. hun plech de libres desquoernats.
It. hun saquet de preguami que hi ha diverses scriptures.

En hun artibanch... dins lo qual son les coses següents:

Primo hun capuç negre.
It. una clocha de color rohan bona.
It. hun sayo de color de bruges forrat de pell blanqua e negra quasi nou.
It. hun gipo de fustam negre.
It. unes calces negres oldanes
[velles].
It. una alforgeta ab dos barrets lo hu negre laltre gris.

Una scobeta huns baynots e huns borzeguins oldans.

It. una caixa chiqua dalber del dit mestre Luis Johan Nogues en la qual fonch atrobada la roba següent:

Primo una clocha de rohan bona.
It. hun sayo de chamellot negre oldà.
It. hun altre sayo oldà de bruges.
It. hun gipo de drap miges manegues e collar de domas carmesi.
It. hun altre gipo de fustam sotil.
It. hun cos de gipo de domas carmesi sens miges manegues e collar enbolicat en una tovallola.
It. hun parell de borzeguins vermells e hun parell de tapres (?) vermells.
It. hun parell de sperons daurats.
It. hun bonet negre doble.
It. hun cint blanch hun punyal e dos ganinyets e bossa vermella.

E mes fora la caxa unes beates.

En apres a XXVI dies... continuant lo inventari dels bens del dit mestre Luis Johan Nogues deffunt aiustam a daquell lo següent:

Primo vint e una castellanes ço es dihuyt complides e sis miges.
It. hun paciffich.
It. huyt ducats e mig.
It. dotze fflorins dor.
It. mes quoranta peces de argent ço es dotze Reals e mig valencians.
It. tres Reals castellans.
It. hun Johani de dos sous menys dos diners.
It. vint e hun Johani de onze diners.
It. en menuts atrobats entre una capça en lo cint setanta e sis sous.

Per les vint e una castellanes vint e huyt lliures quatorze sous. (En lo bon entés que la lliura valenciana valia 20 sous, lo sou 12 diners i lo diner 2 mealles, la lliura castellana corresponia a 27 sous i 4 diners).
Per lo paciffich dihuyt sous.
Per los huyt ducats e mig huyt lliures, dihuyt sous e sis diners. (Lo ducat a 21 sous).
Per los dotze Reals e mig dihuyt sous nou diners. (Lo real valencià 1 sou 6 diners, o sia lo que diem dihuité).
Per los tres reals castellans cinch sous. (Lo real castellà 1 sou 8 diners).
Per los vint e quatre Johannis de onze diners una lliura dos sous. (Ben be es veu que havia Johanis dobles, simples y mig).
Per los menuts tres lliures setze sous.
Per los dotze fflorins dor nou lliures. (Lo flori d' or valia a principis del XV 11 sous, ara valian 15, tal volta eren los ací inventariats de acunyació de atra llei).
Suma tot Cinquanta dos lliures quatorze sous pero no de pes. (Esta suma no correspon a la correspondencia citada, quizás per tindre los menuts, o calderilla, menys valor que la plata).

[BETÍ, Manuel (1921): Retalls i cimolsa pp.234-236. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número XVI. Agosto de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com


1653 Almoneda

País Valencià: València

Dictis die et anno [vi martij anno a nativitate Domini MDcliij]. Anno et en presencia dels notari y testimonis infrascrits personalment constituit Vicent Benet corredor de coll public de la present ciutat de Valencia medio iuramtento per aquell prestat en ma y poder de dit e infrascrit notari, dix e relacdio feu ell de orde y commissió de Juan de Urbina Almesquer habitador de Valencia tudor y curador del fill y hereu de Frances Moliner Puñaler segons consta de dita Tutela cura y herencia ab son ultim testament rebut y publicat per lo dit notari infrascrit en dos y en quatre de janer propasat haver subhastat en publica Almoneda ço es los bens de la botiga de dit diffunt en la casa de aquell y los demés bens en lo mercat de la present ciutat en differents dies y venut los bens seguents de dita cura y herencia a les persones seguentes com a mes de preu donants per los preus seguents:

Pº a Vicent Rodrigo, Passamaner, un Almari de Pi per atenir venals llistes y seda per dos lliures.

(Nota: La libra valenciana, 'lliura', equivale a 3'75 pesetas; el sueldo, 'sou', es la vigésima parte de la libra, o sea, 18,75 céntimos de peseta; y el dinero, 'diner', la dozava parte del sueldo, esto es, 1,5625 céntimos de peseta. José M.ª Ibarra y Folgado: "Los gremios del metal en Valencia".)

Ittem al mateix Rodrigo quatre peces de llista de un dit de naquerat de Italia per catorce sous. [...] [saltem els bens que estan repetits]

(Nota: Obsérvese la gradación que se señala en los colores nacarado, rosáceo, encarnado y morado en las distintas partidas que siguen y las denominaciones de los mismos.)

Ittem al mateix dos peces de llista de tres dits de carn de doncella per díhuit sous.
Ittem al mateix dos peses de llista de dos dits de differents colors per deu sous.
Ittem al mateix tres peces de llista de quatre dits naquerada per dos lliures y cinc sous.
[...]
Ittem al mateix tres peses de llista de tres dits negra per una lliura y set sous.
[...]
Ittem al mateix dos peses de llista de un dit verda per deu sous.
[...]
Ittem al mateix tres peses de llista de dos dits blava per quince sous.
[...]
Ittem al mateix tres peses de llista parda de dos dits per quince sous.
[...]
Ittem al mateix dos peses de llista de Rosa seca de dos dits per quince sous.
Ittem al mateix sis peses de llista encarnada de tres dits per dos lliures y catorce sous.
[...]
Ittem al mateix dos peses de llista morada de tres dits per dihuit sous.
Ittem al mateix huit peses de llista de tres dits de blau dayre per tres lliures y dotse sous.
[...]
Ittem al mateix dos peses de llista violada per deu sous.
[...]
Ittem al mateix tres peses de llista cabellada de tres dits per una lliura y set sous.
Ittem al mateix dos peses de llista de dos dits cabellada y Garrofada (Nota: garrofada, retorcida) per deu sous.
Ittem al mateix tres peses de llista sevilla parda per sis sous.

(Nota: La afición a las cintas, casi todas de colores vivos inspiró al Arcipreste de Talavera algunas de las diatribas que se leen en su afamado libro, así como dio margen a San Vicente Ferrer para llenar sus sermones, sobre todo los que en valenciano se conservan inéditos en el Archivo Metropolitano de Valencia, de acres censuras y frases dignas de nota. En los "Diálogos familiares" de J. de Luna, se hace alusión a este gusto por los lazos y cintas y se juega con el simbolismo de los colores. [...])

Ittem al mateix quaranta peses de veta de filadís de dos dits de differents colors per sis lliures. [...]

(Nota: Como es sabido se llama 'filadís' a la seda sacada del capullo rojo.)

Ittem al mateix quatre mantos de seda y dos de filadís en peses per trenta y una lliura.
Ittem al mateix sis lliures y micha de seda fina de cosir y traus de differents colors per deneu lliures y deu sous.
Ittem al mateix dotse lliures y michade seda primichol de cosir y traus de differents colors per trenta lliures.
Ittem al mateix sis lliures dos onces y micha de seda retriada pera llistes de differents colors per dihuit lliures dotse sous y sis diners.

(Nota: Seda rerirada retriada, seda purificada o repurgada.)

Ittem al mateix vint y dos Mocadors de tabaco de filadís per dos lliures y deu sous. [...]
Ittem al mateix micha lliura de primichol en diversos canons y de differents colors per una lliura y quatre sous.
Ittem al mateix quatre onces de cadars encarnat (Nota: Cadars, cadarzo) per dos sous.
[...]
Ittem al mateix set lliures y micha de seda fina crua torçuda pera cosir per vint y cinc lliures y once sous.
Ittem al mateix catorse lliures y micha de Alducar cru torçut pera cosir (Nota: Alducar, seda ocal) per trenta y una lliura tres sous y sis dines.
Ittem al mateix set lliures y quatre onces de seda retriada pera llistes torsuda per vint lliures y dotse sous.
Ittem al mateix tres lliures de seda fina posada en sarches per huit lliures y huit sous.
Ittem al mateix cinc lliures de Alducar posat en sarches per set lliures y cinc sous.
Ittem al mateix sis lliures y cin onces de seda fina de filaner en madeixa per setse lliures cinc sous y sis dines.
Ittem al mateix quatre lliures y huit onces de seda setí en madeixa per tretse lliures un sou y quatre dines.
[...]
Ittem al mateix quince lliures de filadis filat la mitat blanc y la altra mitat de altres colors per dihuit lliures.

Ittem a Domingo Cobos Almesquer vint y sis ampolles de vidre de tenir aygues de olors de les quals les sis son grans y les altres michanseres y delles les quince plenes de aygua nafa que sera setanta lliures de aygua poc mes o menys y algunes estan gastades per quatre lliures, dotse sous y dos dines.

(Nota: La R. Academia registra la locución 'agua de nafa' como murciana. 'Nafa', azahar. Etimológicamente equivale a olor. También se presenta la forma 'naf'.) [Al dcbv, NAFA: flor de taronger, cast. 'azahar'. S'usava en combinació amb 'aigua' (aigua nafa o aigua de nafa).

[JULIÁ, Eduardo (1921): Almoneda e inventarios valencianos. pp.12-19. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número IX. Enero de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com


[Continua, sense duplicar]

Ittem al mateix Cobos catorse ampolles de vidre de a canter de les quals les dotse están plenes de aygua nafa per deu lliures y deu sous.
Ittem al mateix set ampolles michanes de vidre buydes per set sous.
Ittem al mateix dos bornies grans de vidre en la una de les quals hi ha cinc lliures de pomada y en laltra altres cinc lliures de Mantequilla per tres lliures y sis sous.
Ittem al mateix dos capses grans ab deu lliures de greix de vedella per una lliura y sis sous.
Ittem al mateix dotse poms de vidre buyts per sis sous.
Ittem al mateix un estant de Almari per a tenir los poms de Almesquería per huit sous.
Ittem al mateix una orca
[orsa?] de terra buyda per dos sous.
Ittem a Pere Joan Font un caffis de forment y nou barcelles de farina ab quatre Taleques per quince lliures deset sous y sis dines.
Ittem al mateix nou arrobes de oli ab dos gerres grans y una michansera per deu lliures y deu sous.
Ittem a Domingo Cobos quatre Taules chiques pera Almesquería per huit sous.
Ittem a Luys Perez un quadro de nostra señora dels Desemparats de tres o cautre pams ab una cortineta per una lliura.
Ittem al mateix una llantia ab plat de llautó michanser per dotse sous.
Ittem a Domingo Cobos un Taulell o calaix michanser de Pi vell de Almesquería per una lliura.
Ittem (a) Luys Perez dos cadires de repos velles per dos lliures.
Ittem a Antoni Joan una gelosia vella per deu sous.
Ittem al mateix una pastera encuberta de pi usada per dos lliures y huit sous.
Ittem a Ambros Martinez un caixo de dos caixes de pi usats per una lliura y huit sous.
Ittem a Francisco Perez un Pes gran de coure usat per dotse sous.
Ittem a Pere Andreu un bufetet vell de nogal per deu sous.
Ittem al Jusep Albertos Puñaler un banc ab dos caragols de ferro lo hu romput y una bigornieta de ferro per quatre lliures.
Ittem a Domingo Cobos una premsa de Almesquer de fusta usada per una lliura y quatre sous.
Ittem al dit Cobos un Morter gran de pedra de Almesquer per una lliura.
Ittem a Joan Pietro dos posts del forn la una gran y laltra chica per una lliura.
Ittem a Francisco Pérez una taleca usada ab una barcella de arros blanc per setse sous.
Ittem a Jusep Albertos un banquet de fusta ab una bigornera de ferro de setse sous.
Ittem al dit Albertos una Molla posada en son baci per dos lliures.
Ittem al mateix un tas de ferro michanser en son Piló de fusta pera forchar per una lliura.
Ittem al mateix un caragol gran de ferro per quatre lliures.
Ittem al mateix un martell gran de ferro per setse sous.
Ittem al mateix unes manches michanseres per quatre lliures.
Ittem a Joan Piet(r)o una caça y una caldera michana usades per dos lliures y dotse sous.
Ittem al mateix una boticha de coure per dotse sous.
Ittem al mateix un foger
[foguer] de ferro per dihuit sous.
Ittem al mateix un canter de ferro vell per dos lliures.
Ittem al mateix una repasadora
[fer la filatura de la llana] per setse sous.
Ittem al mateix un pual y una citra de coure
[recipient per a l'oli, etc.] per una lliura y quatre sous.
Ittem al mateix dos cresols per tres sous.
Ittem al mateix dos dotcenes de escudelles, dotcena y micha de Plats, dos casoles y dos olles tot usat per deu sous.

[JULIÁ, Eduardo (1921): Almoneda e inventarios valencianos. pp.38-39. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número X. Febrero de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com


[Continua]

Ittem a Pere Andreu dos canelobres de llauto usats per deu sous.
Ittem al dit Andreu dos blandonets de llautó usats, 16 sous.
Ittem a Ambros Martinez un cubilet ab son barral de coure per sis sous.
Ittem a Antoni Joan un escriptori de nogal usat per set lliures.
Ittem a Jusep Albertos huit dotcenes de puntes de Bañes pera manecs de Puñals per una lliura y dotse sous.
Ittem al dit Albertos quatre dotcenes y set puñals hacabats com han de estar per tretse lliures y quince sous.
Ittem al dit Albertos quatre dotsenes de conteres pera puñals per dos lliures y catorse sous.
Ittem al mateix dos dotcenes y quatre ganivets de puñals per una lliura y huit sous.
Ittem a Pere Andreu un quadro de la Concepció ab sa guarnició per dos lliures.
Ittem a dit Andreu un palla de un St Christo michanseret per dos lliures. (Nota: Pal, y en forma mas marcaica, 'palla', 'cruz')
Ittem a Francisco Periz una caixa de Pi usada per dos lliures.
Ittem a Jaume Julbi una caixa de Pi per setse sous.
Ittem a Antoni Joan dos Peveteretes de llautó ab uns ramets per deu sous.
Ittem a Jaume Julbi un quadro de St. Roc michanser ab sa guarnicio per dos lliures.
Ittem al dit Julbi un quadro de St. Jusep ab sa guarnicio per dos lliures.
Ittem a Luis Perez un quadro gran de Ntra. Sra. del Roser, St. Domingo y Sta. Catarina ab sa guarnicio per dos lliures.
Ittem a Pere Andreu un doselet de domás Garrofat ab sa francha vell per huit sous.
Ittem a Domingo Cobos un alambí gran de coure per cinch lliures y deu sous.
Ittem a dit Cobos cinquanta groses de escudelletes blanques pera posar color per deset lliures y deu sous.
Ittem a Joan Thomas Peller una vesta per dos lliures y quatre sous.
Ittem a Gaspar Royo Peller un sombrero de color per deset sous.
Ittem a Pere Gil Peller un sombrero negre per una lliura y dos sous.
Ittem a Jaume Conchillos Peller uns mascarons vells per nou sous.
Ittem a Francisco Pons un quadro de sent Frances per una lliura y huit sous.
Ittem a Simo Gallac un quadro de senta Teresa per quince sous.
Ittem a Jacinto Tarraçona Peller uns quadros vells per dos lliures.
Ittem a Joan Lucas Torner un niño Jesús y un St. Joan de Bulto per sis lliures y deu sous.
Ittem a Matheu Limena Peller una roba bella de home per una lliura y setse sous.
Ittem a Vicent Llopis Peller un vestit de rajuela cabellada de home per nou lliures.
Ittem a Joan Martínez una caixa de Pi vella per huit sous.
Ittem a Vicent Moles Peller quatre Taburets vells per dos lliures y deu sous.
Ittem a Francisco Tamarit una capa usada per tres lliures y un sou.
Ittem a Matheu Guimera Peller dos llansols usats per dos lliures y dos sous.
Ittema Innacio Vinet Peller dos llançols usats per dos lliures.
Ittem al mateix una poca roba blanca vella per una lliura y cuatre sous.
Ittem al mateix altre poca roba blanca vella per nou sous y dos dines.
Ittem a Matheu Guimerá Peller unes Basquiñes Pardes per una lliura.
Ittem a Vicent Llopis Peller un coleto per huit lliures.
Ittem a Francisco Margarit un ecce homo de Bulto ab un Almari per cinc lliures.
Ittem a Vicent Moles dos enagües de fil en pua per una lliura y catorse sous.
Ittem a Joana Pasqual una cotilla de domas encarnat y blanc per tres lliures.
Ittem a Francisco Margarit un vestidet de chic per dos lliures.
Ittem a Vicent Llopis una Ballesta per deu sous.
Ittem a Vicenta Moreno un Rosi per once lliures y setse sous.
Ittem a la viuda de Frances Nadal un coco engastat en plata per tres [lliures] y deu sous.
Ittem a la dita viuda dos cordonets de or que pesaren quaranta sis lliures quince sous y once dines per huit lliures de mans que ab lo pes importen cinquanta quatre lliures quince sous y once dines.
Ittem a la dita viuda quatre macetes de or y dos anells de or cada hu de una pedra per huit lliures.
Ittem a la dita viuda una gargantilla de Aljofar menut per una lliura y quatre sous.
Ittem a Llorens Peris dos matalafs vells per cinc lliures.
Ittem a Francisco Hernandez un mig llit de camp daura
[sic] usat per deu lliures.
Ittem a Pere Rafel un matalaf usat per cuatre lliures.
Ittem a Pere Joan dos llansols per dos lliures.
Ittem a Matheu Guimerá dos coixineres usades per sis sous.
Ittem a Vicent Llopis un cubertor y roda peus de fil y llana per cuatre lliures.
Ittem a Jusep Gisbert cincuanta y tres caffisos y mig de arros roig a rao de tres lliures dos sous y sis diners lo cafis que importen cent sixanta y cinch lliures tres sous y sis diners.
Ittem a la viuda de Frances Nadal una salvilla de plata que pesa nou lliures y deneu sous, un saler de Plata de pes de huit lliures y deu sous una Tasa gallonada de pes de tres lliures y quince sous, una Taceta llisa de pes de una lliura y setse sous sis culleretes grans y una de enconar de pes de nou lliures y nou sous, uns gafets de Gavan de pes de una lliura y tres sous y un got de pes de una lliura y dihuit sous y de mans una lliura y deset sous que tot importa trenta huit lliures y set sous.

[JULIÁ, Eduardo (1921): Almoneda e inventarios valencianos. pp.89-91. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número XI. Marzo de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com


[Continua]

Totes les quals partides acomulades prenen suma de huitcentes quaranta lliures deu sous y set dines de les deduits (sic) los gastos fets en les Almonedes de dits bens que son los següens:

Primo al corredor per quatre dietes, quatre lliures.
Ittem a un bataix per portar la roba, quatre sous.
Ittem al regent del encant quatre sous.
Ittem per la taula, dos lliures y sis dines.
Ittem per mesurar lo arròs quant se tingué noticia dell y al tems de vendrel, 2 lliures 4 sous.
Ittem al corredor per la venda del arròs, una lliura.
Ittem al corredor per la venda del rosí, deu sous.
Ittem al dit corredor per correr y vendre lo or y plata per la argenteria, una lliura.
...que dites partides importen nou lliures quatre sous i sis dines restaren netes huitcentes trenta y cinc lliures sis sous y un diner les quals foren lliurades a dit Joan de Urbina en dit nom y aquell les confessa haver hagut y rebut de dits compradors per mans de dit corredor realment y de contant et quia. &. Renuntiavit &. de quibus &. Actum valenciae &. Testes praedicte. [Andrea Coll et Vincentio Dolz]

Die XV julii anno a nativitate Domini M D C l iii. Cum obdoli maculam cuitandam... ego Theodora Bonilla domicella, valencie habitatrix tamquam haeres universalis bonorum omnium et haerentiae quae quondam fuere Victorini Bonilla civis fratis mei... Praeeunte signo Santae ac venerande cru+cis memoriale seu inventarium de omnibus et singulis bonis et reiribus in dicta haerentia recadentibus facio in hunc modum.

Primo fonc atrobat recaure en bens de dicta haerentia en lo menchador de la casa hon dit defunt vivint habitava dihuit cadires de vaqueta colorada ab clavasó daurada planes usades.
Ittem un buffet de nogal usat.
Ittem la part inferior de un escriptori (de) nogal usat que la part superior de dit escriptori y dins dell tos los papers concernents a dita herencia están en poder del Real visitador de la present ciutat y per ço no se inventarien.

Ittem en la sala de dita casa fonc (sic) atroba lo seguent:

Primo catorse cadires de vaqueta colorada ab clavasó daurada y franches carmesies de seda usades.
Ittem dos taburets de vaqueta brodats de seda usats.
Ittem dos bufets de nogal usats.

Ittem en la cambra de dita casa fonc atrobat:

Primo un bufet de nogal usat.
Ittem un contador de pi y nogal usat.
Ittem dos bufets negres de evano y concha y dins de un contador un cofrenet de concha y en ell uns pocs granats y uns collarets. Y un altre cofrenet de ojuela de Plata buyt.
Ittem una lamina de nostra Señora, sent Jusep y el niño Jhs, abraçat ab la creu ab molts Angelets, ab guarnició de peral.
Ittem un cuadro del exeomo
[ecce homo] sens gurnicio.
Ittem una lamina del St Christo ab la mare de deu, sent Joan y la Madalena.
Ittem un quadro de St. Thomas de Vilanova ab guarnicio daurada.
Ittem dos tancaportes de vaieta negres.
Ittem una gelosia vella.
Ittem, en la recambra, una gotera de la Alcova de groc y blau y una cortineta de fils de Perola (nota: hilo de seda) de groc y vermell.
Ittem una gelosia de finestra.

Ittem, en la cuyna, una pastera de pastar ab cedás y cernedor y post del pa gran y altra chica.
Ittem un caixo molt vell.
Ittem un altre caixo de pi usat.
Ittem una Taula de fusta vella.
Ittem un banc y un banquet de pi usats.
Ittem una tauleta de pi usada.
Ittem dos parells de canelobres de llauto ab ses tissores.
Ittem dos plats de llauto.
Ittem un morter de coure ab sa ma.
Ittem un morter de pedra gran ab sa ma.
Ittem un rall de ferro.
Ittem dos palles (nota: barras o pértigas)
[no paelles?], una gran y la altra chica ab sa chiradora.
Ittem un rostidor de ferro ab dos asts.
Ittem dos graelles de ferro.
Ittem una caldera gran pera bugada.
ittem un parell de cosis.
Ittem micha dotsena de llibrells.
Ittem cuatre cresols.
Ittem una gavinetera ab deu gavinets.
Ittem dos foguers de ferro.

Ittem, en los escudellers, tanta obra del servici com son plats, escudelles, olles y casoles.

Ittem, en lo passet de dita casa, fonc atrobat un banc y un banquet de Pi vells.
Ittem un pual de coure ab sa corriola.
Ittem dos pasteres de ensabonar.

Ittem, en un terradet, dos llits de enpostat de pi vells.

Ittem, en lo primer porche, fon atrobat:
Primo un mig llit de camp.
Ittem un braser de fusta.
Ittem catorce gelosies dels balcons.
Ittem dos servidors grans y un chich ab ses safes.
Ittem una micha Barcella.
Ittem tretse Taleques usades.
Ittem una corriola y talla velles.

Ittem, en lo segon porche, un llit de camp daurat a lo antic.
Ittem una catifa (nota: alcatifa o alfombra) gran y altra chica usades.
Ittem una estora prima vella.
Ittem tres orons de espart pera forment.
[oró: cabàs gran, més alt que ample, per a grans. (dcvb)]
Ittem dos peus de debanadores ab ses debanadores.

Ittem, en lo darrer porche, sis taburets de fusta.
Ittem quatre sistelles de collir fulla.

Ittem, en lo rebost del porche, dos gerres grans pera farina.
Ittem quatre gerres michanes pera oli.
ittem sis gerres pera olives.
Ittem dotse gerres buydes pera tenir mel y una per confitura y altra ab diferents safetes pera tenir codoñat.
Ittem uns alambins.
Ittem tres cubilets ab sols un barral de coure.
Ittem tres fundes de orinals.
Ittem dos canters pera arrob.
ittem huit dotsenes de plats blancs de pisa y una dotcena del mateix pintats de blau y una dotcena de plats de pisa de polla los uns blancs y los altres blaus.
Ittem deu ampolles grans de vidre buydes.
Ittem quatre barrals de vidre buyts.
Ittem sis eçcudelles primes de blanc y blau.
Ittem dos llandes velles y una sacadora de oli.

Ittem en el primer entresuelo de dita casa fonc atrobat lo següent:

Primo una caixa gran de nogal y dins della lo següent:

Primo un chipó y roba de vellut negre pla usat.
Ittem un vestit de dona de entre tiempo pardo y negre guarnits de ribets de pardo y plateat y forrat del tafatá del mateix color.
Ittem un vestit de dona de tabí (nota: especie de tafetán) de aygues negre guarnit de passamá de vellutat.
Ittem un vestit de dona de seda toneda vionat de negre picat y forrat de tafatá negre.
Ittem un habit de ferrandilla (nota: ferreruelo) parda vasquiña escapulari y chipó tot forrat de tafatá negre.
Ittem un vestit de dona de tela de casa capell tirat de blau y negre guarnit de pasamá negre.
Ittem una Basquiña de espárrago negre ab flors.
Ittem un chipó de vellut mostrechat negre usat.
Ittem una roba de vellut molt vella.
Ittem un manto de llustre usat.

Ittem altra caixa gran de nogal y en ella la roba seguent:

Primo un pollero de lama blava a flors de or u plata guarnida de passamá de or y plata forrat de Tafata naquerat.
Ittem un Pellero (nota: pollero, pollera) de domas carmesí y flos blanques guarnit de passama de or y plata forrat de tafata vert ab sa cotilla del mateix.
Ittem un guarda faldes de domasquillo (nota: damasquillo, tejido no tan doble como el damasco) mostrechat guarnit de plata y forrat de tafata garrofat ab un Justillo del mateix.
Ittem una cotilla maquerada de pelfilla (nota: felpilla) guarnida de plata forrada de tafata garrofat.
Ittem un justillo de domas carmesi guarnit ab randa de or y plata.
Ittem un vestit de dona de entre tiempo negre guarnit de ribet de seti.
Ittem uns saragüells de tafata vert.
Ittem unes enagüetes de despulla de serp guarnides de randa negra.

Nota: El mismo Antonio de Herrera, y en el mismo año de 1653 nos proporcoina datos para calcular el valor de las casas en su tiempo, así como la cuantía de los Jornales. Véase la siguiente cuenta qeu corresponde al 24 de marzo:

Dictis die et anno.- Sciant universi quod ego Petrus espinosa villae operarius valenciae habitator Scienter et gratis confiteor vobis Christoforo del Mor civi valenciae habitator absenti et vostris quod soluistis mihi realiter numerando vigenti sex libras et quatordecim solidos monetae valenciae debita pro operibus factis in domo in qua moram tractis propris Don Amgustini Sanz et allorum vista sequens memoriale.

Primo per huit caffisos de cals cinc lliures y quatre sous.
Ittem per lo port setse sous.
Ittem per dotse dotsenes de carregues de Arena una lliura y quatre sous.
Ittem per dos jornals de dos manobres catorce sous.
Ittem per quatre cabacets dos sous.
Ittem per dos cabasos grans dos sous.
Ittem per tres trenelles pera el bastiment dos sous.
Ittem per lo lloguer de la fusta pera els bastiments deu sous.
Ittem per dos caffisos de Algeps una lliura deu sous.
Ittem per trecentes racholes una lliura y deu sous.
Ittem per dotse Jornals del mestre sis lliures.
Ittem per dotse Jornals del official quatre lliures y setse sous.
Ittem per dotse Jornals de un manobre quatre lliures y quatre sous, et quía, etc. Renuntio etc. Actum valenciae etc. Testes sunt Vicentus Dolz mercator et Carolus Valero studens valentiae habitatores.

[JULIÁ, Eduardo (1921): Almoneda e inventarios valencianos. pp.264-267. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número XVII. Septiembre de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com


1756-1767 Ojeando papeles viejos

País Valencià: Castellnovo (Alto Palancia)

Durante los años 1756 al 1767, un señor sacerdote, de la villa de Castelnovo, hacía apuntes desasiduos, referentes a cobros, gastos y otros menesteres de su persona y casa. Doscientas hojas de papel, del tamaño de diez centímetros por ocho, forman un pequeño mamotreto, que ahora tenemos entre manos. Como dietario, o libro de memorias, es muy incompleto, pero las anotaciones hechas en él, revelan el gran contraste de la vida social y económica de aquellos años comparada con los actuales. Ello nos mueve a permitirnos darle algo de trato bibliográfico.

Se consigna en este mamotreto, que dijo su primera misa el día 3 de Febrero de 1756, festividad de S. Blas, Obispo. Desde eeste día hasta el año 1767, aparecen anotadas las misas que celebró y las limosnas percibidas. El estipendio era 5 sueldos por cada misa. Tuvo celebración casi diaria, y es de advertir la frecuencia en anotar: "celebré por los viajeros", lo que demuestra que los colmeneros y los trashumantes invernantes aquí, tenían devociones que ahora apenas se notan. Respecto a los viajeros, muchos comenzarían la jornada oyendo primeramente misa.

En el año 1756 aparece nuestro protagonista equipándose de ropa exterior, y encontramos que son tres las cuentas de sastre pagadas. La primera dice: "Para una Chupa" [en la Vall de Almonacid me dicen que es una especie de capa]:

Dos varas y media de chamellote, 1 libra 11 sueldos 5 dineros.
Dos varas de granoble para forro, 1 libra.
Palmo y medio de bocaran, 2 sueldos.
Un cuarto de torzal negro, 2 sueldos 8 dineros.
Tres docenas de botones, 6 sueldos 4 dineros.
Las manos del sastre, 11 sueldos 4 dineros. Total: 3 libras 13 sueldos 7 dineros.

La segunda cuenta, algo detallada, es de esta manera:

Paño para un ropón 4 varas, a 22 menos cuartillo, sube 8 libras 14 sueldos.
Tres varas de estameña Catalana y dos palmos más, 1 libra 8 sueldos.
Ocho varas cordón de pelo suben 12 sueldos.
Dos docenas de botones suben 5 sueldos.
Medio cuarto de torzal, 2 sueldos.
Una vara de galón y una papalina y manos, 2 libras.
Total: 13 libras 1 sueldo.

En estas dos cuentas no anotó nada que oliese a comentario; en la siguiente, presentanda algo englobada, el lector juzgará:

Por una sotana y unos calzones que me hice de chamellote a 12 sueldos y 6 dineros la vara (y fueron menester 8 varas y un palmo) y 6 palmos de forro para la sotana y demás que se requiere, con las manos y pies del sastre, 7 libras 13 sueldos.

Al escribir el buen sacerdote "pies del sastre", ¿sería alusón al viaje o viajes que el sastre hiciera para acomodarle las prendas, o sería expresión de hallarse escamado del coste? En todo el texto del mamotreto no aparecen más pagos al sastre.

Todos los años, y en ninguno omitió anotarlo, se compraba dos pares de zapatos, uno de invierno y otro de verano que le costaban 1 libra cada par. No se menciona para nada la ropa interior que usara. Seguramente sería de manufactura y confección casera, estableciendo con los suyos cierto intercambio de servicios, obsequios o apoyo.

En 6 de Noviembre de 1756 parece que se inician los obsequios por parte del sacerdote con su familia: en la fecha citada aparece anotado: "para mi padre, un par de zapatos, costó una libra"; "para Pepa, y Nela, 6 palmos y medio de tafetán para dos mantillinas [en la Vall de Almonacid, un pañuelo que solía ponerse en la cabeza o en los hombros] y picador, su coste un peso duro, o sea, 1 libra 8 sueldos y 7 dineros". Después todos los años hace donaciones de trigo a su familia. Solía ser aquél 4 o 6 cahices anuales y el precio de cada cahíz lo estimaba en 6 libras.

En el año 1562 los apuntes contienen una anotación curiosa, excepcional, pero a nuestro entender incompleta:

Para casar a mi hermano y adrezos de la novia gasté:

Primeramente la cruz, 15 libras.
Los pendientes, 18 libras.
Las arras, 8 libras.
Peine de plata, 3 libras.
Aguja para el moño, 16 sueldos.
Total: 44 libras 16 sueldos

La era, el día de trillar la mies, fue para nuestros antepasados algo así como un centro de emisión de valores, o cada de caudales. Los beneficios obtenidos por la cosecha del trigo eran y son contingente interesante que no podía faltar en las notas del mamotreto. Vea el lector cómo anotó la cosecha del año 1758:

Memoria del trigo que recogí en la cámara:

Primeramente de la parva que se trilló el día 6 de Agosto salieron 5 cahíces y, pagado el diezmo, quedaron, contando barcilla y medio del rolde, 4 cahíces 6 barchillas 1 medio.
El segundo día hubo 3 cahíces y 10 barchillas, pagado el diezmo, 3 cahíces 4 barchillas.
El mismo día, 2 cahíces 10 barchillas, pagado el diezmo, quedaron 2 cahíces 6 barchillas.
Otro día, en limpio, pagado el diezmo, 13 cahíces 3 barchillas 3 medios.
De roldes, 3 barchillas, 7 medios.
Total: 24 cahíces 7 barchillas 3 medios.

Las notas de la trilla en los demás años son de la propia traza que la anotada anteriormente. Más llamativo que cuanto antecede son las tres anotaciones siguientes, demostrativas de la escasez de recursos con que vivían las capacidades de la villa en aquel entonces:

Presté al Dr. D. ...., diez sueldos para papel blanco para escribir las recetas.
Presté al Sr. Maestro D. ...., dos libras para salir de un apuro.
Presté al Sr. Licenciado D. ...., once pesetas menos quincete para pagar aquin las debía.

Parece cosa festiva ver anotado:

Compré una gallina, me costó 4 sueldos.
Compré un par de pichones, me costaron 3 sueldos.
Vendí la chota, me dieron una barchilla y cuatro medios de trigo por ella.
Compraba un cestón de higos, me los trageron a casa y no quisieron cobrar.

De gastos de viajes solamente hemos encontrado estas notas:

De mantenerme el mes de Abril de 1757 en Valencia, 6 libras.
De comer y cuarto (no dice dónde), unos días de Junio, 3 libras.

Hasta de ahora todo cuanto hemos encontrado anotado de aquellos tiempos, parece que arguye flaqueza de ánimo o debilidad para gastar. La parte de regalo, garbo o exorbitancia hay que adjudicarla a lo que de libro de cocina contiene el mamotreto. Las recetas de esta índole forman un apartado de llibrito con este título: "Memoria de cómo se han de hacer algunos guisos tanto carnales como vigilianos". Alistados por nosotros los guisos resultan ser doce y los denomina así:

1.º Guisado de ojo de perdiz.
2.º Guisado cernado.
3.º De platillo.
4.º Escabechada.
5.º De picadillo.
6.º De almondiguillas.
7.º Sopa dorada.
8.º Sopa de otros géneros.
9.º Olla de col.
10.º Almondiguillas de vigilia.
11.º Guisado de huevos.
12.º Guisado de salpicón.

En cada guiso detalla la base y cantidades de carnes animales, pescados frescos o salados, de verduras, etc., etc., que han de entrar para la confección, y da las instrucciones que según arte, dejan los guisos en el mejor punto y sazón para comerlos. Sólo una observación haremos al 2.º guiso: dice el mamotreto que se hace de perdiz, de pollo, conejo o de venado y, si se puede, de todo junto. Nos parece difícil que en aquellos años el venado se encontrase tan a la mano como las otras carnes.

Finalmente, dando estructura de remate a este artículo, comprenderemos al ejemplar sacerdote de la villa de Castelnovo, cual si hubiese sido uno de los que siglo y medio antes, dieron lugar a Cervantes para decir: "no es la clericia gente que se entrega a mal pasar".

[TORRES, Cayetano (1921): Ojeando papeles viejos. pp.201-204. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número XV. Julio de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com


1920 Gaetà Huguet

País Valencià: Castelló de la Plana

Aquí puix diem:

- "Li tocará passar la ma per la paret", pera significar qu'en un negoci un individuo ho ha perdut tot o no n'ha tret res. [...]
- "'¡Fora baix!", "¡Fora vía!", "¡Alerta!", crit d'alarma d'un probable perill.
[...]
- "Més val foraster que forat", pera significar qu'es mes honest anar ab lo pantaló apedassat, qu'amostrant les carns.
- "Lo fret no s'el menjen les rates", diem cuan fa basca a l'hivern y esperem bufe la tramuntana.
- "Gros com un teixó", del que crie pancha.
- "Ferse un pam de greix", quand hu te grand goig.
- "Com si posárem oli en cresol", marque una revivalla.
- "Hi ha moros en la costa", algú está espiant lo qu'es parle.
- "Torbat com un all y oli", per la frecuencia en que s'ofegue quand no se'l sap fer.
- "Com un barral entre dos pedres", expressse un estat fluix de salut.
- "Tindre'l cor com una oliva", estar assustat.
- "Com l'orgue de Sollana", destemplat.
- "Pel fil haurem lo capdell", consell de no desviaixarse.
- "Bon ou, bon poll", sólit començament pera ben arrematar.
- "Tórnali la trompa al chic", insistencia.
- "Sórt com un cudol", sórt del tot.
- "Fiança del campanar", no garantir una operació económica d'un atre.
- "En un pater vaig y vinc" (en lo nostre Maestrat) - "En un açarabanda vaig y en un villancico torne" (en la provincia d'Alacant), llaguerea
[sic] de cames.
- "Mocarse en la mánega", tindre pocs mijos.
- "Ferse sal y aigua", posarse tou.
- "Passar lo bras per la mánega", fer com qui fa y no fer res.
- "Secar figues", pendre 's una faená.
- "Tranquil com una basa d' oli", tranquilitat absoluta.
- "Traure cara", eixir fiança.
- "Cara per finestra", requeriment de la individual presencia.
- "Quants menys bultos mes claror", la gent que no ajude destorbe.
- "Tancantse en balda", no escoltar rahons.
- "Traure trellat", traure algún profit.
- "Pintar poc o molt en un asunte", tindre importancia o enténdrelo; així podem dir en un asunte de lleis: Sorolla no pinte res ahí; demostre no obstant aquesta frase tant popular la extensió qu' el nostre poble dona al verb pintar, cosa per altre costat ben natural tractanse d' un poble d' artistes y pintors.
- "Fosc com una góla de llop", se compare una nit de tempesta a l'encontre d'un llop a la sérra.

[HUGUET, Gaetà (1920): Fraseología valenciana. pp.26-27. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número primero. Mayo de MCMXX. Castellón.] castellonenca.com


(Continuación)

- "Guixa de mal coure", se diu d' una persona fluixa.
- "Entre l'espasa y la paret", per a expresar un apuro.
- "Tindre ma", tindre influencia.
- "En lloc de donar llum, donar fum", faltar al deure.
- "Tirar golaes", ser fanfarró.
- "Filar prim", donar massa importancia als detalls.
- "Fer çafrá", no anar a l' escola.
- "Tirar la capa al bou", abandonarse la persona.
- "Quedar hu mocat", emportarse chasco.
- "Ni put ni fa bon caldo", referintse al temps, signifique que ni está ras ni plou.
- "Qui te llengua a Roma va", l' home diligent y espavilat n' ix per una vora conseguint lo fi rahonable que se propose.
- "No ser lo millor gra de la taleca", no valdre grand cosa.
- "Mamelleta de monja", tractantse de una mercadería que hi haja a la venta en un poble (arrós, fesols, taronjes, etc.) se diu de la partida de millor calitat.
- "Ficarse en camisa d' onze vares", no haver estudiat o meditat el assunte o negoci en que hu s' ha ficat.
- "No saber de misa la mitat", no estar enterat d' un assunte.
- "Estar alt de polseres", tindre grands pretensions.
- "No parar en torreta", ser rondaller.
- "Tindre la roba al Grau", passar apretures económiques.
- "De terra no passarem", totes les adversitats tenen un límit.
- "Fregint y menjant", pasarho modestament.
- "Ploure sobre banyat", desgracia damunt de desgracia.
- "A hon no hi ha cap no hi ha barret", qui no te crisma res pot fer de bo.
- "Arrasar la barcella", gastar poques rahons, portarse brofegament.
- "El rey li guarde els porcs", ser molt orgullòs.
- "A bandera desplegá", desordenadament.
- "Tindre la ma en la farnera"
[recipient per posar la farina en el molí], gojar de influencia.
- "Lligar gossos en llonganisses", fer còsa fácil.
- "Batre els peus", morir.
- "Fer arca", reñir a pedraes.
- "Tindre les mans llargues", ser pegador.
- "Treballar a murs y valls", fer poca faena.
- "Passar avant", vendre.
- "Ahon no hi ha sang no se poden fer botifarres", no se pot esperar res de bo d' hu que no tinga bon fondo.
- "Fer eixir a una persona los cabells verts", ferla patir, donar-li mal tracte.
- "Ferse burro", "ferse aixá", "ferse carro"..., comprar; exemple: vaig a ferme burro y tirar al fill al fem; que vol dir: vaig a comprar un burro y dedicar al fill a plegar fem.
- "Tindre bon nas", sentir be les aulors.
- "Mossegarse les mans", rabiar.
- "¡Sí que la penjarem ben alta!", se diu quand se fa el ronso en una questió que corre presssa.
- "¡A tú t'esperen!", se diu quand preguntem per hores o atres coses que ya han passat.
- "Per tot hi ha cent llegües de mal camí".
[Vol dir que les dificultats són presents arreu.]
- "Hi ha mes díes que llonganisses", consell de tindre paciencia y esperar una bona solució pel temps.
- "De quin peu coixege una persona", quins son sos defectes.
- "Alábat ruc qu'a vendre't duc", se diu de persona alabanciosa.
- "Nadar entre dos aigües", procedir ab segona intenció, no ser leal.
- "Tindre la mánega ampla", ser molt tolerant.
- "Ni cap ni centener", no aclarirse.
[El centener era l'ajudant en funcions judicials del verger.]
- "Mes ences qu'un lluquet", molt enfadat.
[El lluquet és una tija de cànem o altre vegetal poc consistent; vora la brasa s'encén en flama.]
- "No contentarse en palla de faves", tindre pretensións.
- "Quedarse al carrer", pèdre la fortuna.
- "Donar a hu la ma", ajudarlo.
- "No socarrasseli a hu l'arros", ser calmós o socoltre.
- "El saber no ocupa puesto", necesitat de l'instrucció.
- "No saber destravar una gallina", se diu de la persona inhabil, o poc manyosa.
- "Que plogue y que neve", en tots temps, diariament.
- "D'aci cent anys tots calvos", el temps tots los mals mitigue.
- "Ficarse per un cos d'agulla", molt espavilat y entremetent.
- "Anar del carro pel pedregal", ser malaventurat.
- "Agarrarse a una paret llisa", ser molt llest.
- "Ab ses mans llavaes", sense escrupols.
- "Pèdre el fil", no poder tocar avant.
- "Ferse un pam de greix", divertirse.
- "Tot lo be está be", per justificar un acte de cortesía.
- "Pujar mes l'espart que l'escurá", puchar mes les despeses qu'els beneficis reportats en una faena.
- "Estar de bon regent", estar forta la persona.
- "Pera eixe viaje no cálen alforches", donar solució no satisfactoria.
- "Monja de dos en coixí", se diu de la dona que no te vocació claustral.
[En castellà, "Monja de dos en celda".]
- "La sang no's pot tonar aigua", l'influencia de familia.
- "¡No es la cansalá de pollastre!", posant de relleu algo inesperat.
- "Caldera vella bony o forat", lo vell sempre te algun alifac
[malaltia crònica, defecte; en castellà 'achaque'].
- "Del vell trau lo que pugues d'ell", les coses velles no ténen molta durà.
- "Quand no hi ha ous hi ha colomins", les contrarietats se sólen empiular en la vida.
- "O tots monges o tots canonges", desig d'igualtat.
- "Tots de un ventre y cadascú de son temple", no obstant ser chermans cadascú te son modo de pensar.
- "Tindre un rey en la pancha", ser absoluts.
- "Estirar los peus mes que la flassá", eixir s'en dels mijos economics que un individuo te.
[La flassada és la roba del llit.]
- "Exir en la márfega a rastrons", retraure coses fora fruitat o inesperaes.
[La màrfega solia ser un sac de palla que servia de matalàs.]
- "Dit y fet", brevetat en obrar.
- "Ya mos vorem les cares", frase amenaçadora y de desafiu.
- "Enviar a algú al pati del bordell", bonegar
[amonestar, rependre] a algu ab males formes.
- "Donar carabases", negar lo voler o reprovar los estudis.
- "Mes val vergonya en la cara que dolor al cor", contra l' abus d' eufemismes.
- "Qui mes chule capaor", el qui mes chille sol traure tallá mes grand.
- "Testos vells, baralles noves", les velles qüestions son motiu de desavenencia.
- "Senyarse en la ma dreta", anar acertat en algún negoci.
- "No saber de quin pa fer sopes", no saber enginiarse ni d' ahon traure recursos.
- "Fer figa", fallar.
- "La roba bruta se llava a casa", necesitat de no exsteriorisar les qüestións familiars.
- "¡Com ha ser!"
[sic], sentint les adversitats.
- "A morir o a viure", resolució.

[HUGUET, Gaetà (1920): Fraseología valenciana (continuación). pp.33-35. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número segundo. Junio de MCMXX. Castellón.] castellonenca.com


(Continuación)

- "Ni pena ni gloria", se diu de la persona apática que tot ho mira ab indiferencia.
- "Anar de cul al marge", quand no íxen los negocis com hu desija.
- "Ab ses mans llavaes", sense treball y miraments.
- "Fer se creus", estranyarse.
- "Bon bac y sense figa", passar grands treballs sense conseguir lo que hu desijava.
- "Entrarne pocs en lliura", s' aplique a persones de grand valua.
- "Corrent nou, corrent dèu", quand son huit o nou tocaes.
- "Tant car com un ou, un sou", ponderant la carestía d' una mercadería.
- "Brams de burro no pújen al cel", dels necis no s' en fa cas.
- "¿Qu' enten lo gat de fer culleres?", criticant l' extralimitació.
- "Toquem y toquem", desconfiança.
- "Caure en la mesá del bisbe", adornar s' en de lo qu' ens havia passat per alt.
- "Anar ab peus de plom", no obrar follament.
- "Busca qui t' ha pegat", quand l' agresor n' es desconegut.
- "Moure molta fira", fer grand soroll o sarabastall.
- "A tandes va 'l riure", no sempre la sòrt toque a la mateixa porta. Creem qu' aquesta frase es la que los francesos expresen per "rira mieux qui rira le dernier".
- "Cada hu sap a sa casa ahon se penje 'l cresol", dificultat de coneixer lo que passe en casa del vehí.
- "No tindre pèls a la llengua" o "dir a hu quants fan quinze", parlar clar y sense eufemismes. Sense dir a hu "pre a hon vols correr", sense donar a hu cap explicació o satisfacció.
- "Qui no te res lo rey li fa de franc", impossibilitat en que se troba de pagar qui no te bens de fortuna.
- "No tindre à hon caure 's mort" o "estar a un cap", careixer en absolut de bens de fortuna, estar convertit en un pabesant.
- "Mes content qu' un gat ab dos rates", alegría del felí quand agarra ratolí; per duplicat.
- "Anar morros per tèrra", eixirli a hu torts sos afers.
- "Batre per la palla", diem quand d' un negoci traem pocs guanys.
- "Plega 'l sisó", frase que se dirigix al que cau un bac, qu' ens ha fet meditar un bell moment. El sisó representava sis dinés, y apenes ne tindría de valor real tres; y corría molt pels temps endolats de Felip V. ¿Acás aquesta frase fará referencia al bac qu' el femater rey feu pegar al poble valenciá y será germana d' aqueix' atra: "Quand lo mal ve d' Almansa a tots alcança"?
- "Ferse li á hu la cara roja", tindre vergonya.
- "Tallar l' abaejo", ser lo majoral ó capdavanter d' una colla ó entre molta gent.
- "Ser carn y ungla", estreta benevolença ab alguna persona.
- "Pujarse li á hu lo sant al cèl", interrompre de sopte una contalla per no guardar memoria dels fets.
- "De car res passe", se diu quand una mercadería ha obtingut preu massa pujat.
- "Quedar se mes fresc qu' una camarroja", aquesta frase te un doble sentit segons hú escriga 'cama roja' en dos paraules ó 'camarroja' en una sòla; puix que una cama roja no es una cama fresca; y camarroja es una erba fresca molt menjívola de qu' en fan us los nostres masovers pera ensalades com dels llicsons. Servix ademés de pastura al bestiar per la qual sòl anar molt seguerós
[anhelós].
- "No te fèl amarga", es dit del indivídu que te un grand fons de bondat.
- "¡Bon vent te pegue!", frase despectiva ab que donem comiat á persona qual companya ens fa nosa.
- "Ser farina d' un altre costal", senyala la variació de condicions d' un assunte.
- "Tindre correja", s' aplica al sugecte de carácter refecsiu
[sic] y equilibrat.
- "Parlar á una chica", ademes del que podríem dir sentit directe de les paraules te el de mantindre relacions amoroses ab élla com se pot vore en la següent vulgar cobla que transcrivim contant ab la venia dels lectors:

Monyo de mussol banyut / cara de coca en sardines / encara no "t' han parlat" / ya ho has dit a les vehínes.

- "¡Tú l' has morta", pera donar lo consentiment d' una solució.
- "Ser de bon just", tindre carácter senzill y avinent.
- "Porrá de cego", degut a la casualitat, no mijansant en la realisació d' un fet, calcul ni reflexió.
- "Actuar de bou sòlt", obrar ab plena independencia, sense tindre en cónter lo que farán los demes.
- "Posar en amo", lo mateix que passar avant y vendre.
- "Un bou no fa mes qu' un rastre", necessitat de l' associació pera fer quelcom de profit.
- "Aigua fresca com una rosa", comparança que se fa de la frescor de l' aigua, revivalla del cos sofocat, ab la bledanía y bellea de la rosa de les hortes valencianes.

[HUGUET, Gaetà (1920): Fraseología valenciana (continuación). pp.84-86. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número tercero. Julio de MCMXX. Castellón.] castellonenca.com


1920-1921 FOLK-LORE. Qüestionari 1: refrans

País Valencià: Castelló de la Plana i València

Contestacions:

I.- Agarrar-se Cipriá a l' esquena.: "- Ché ¿com va Cipriá? - Ya comença agarrar-se." 'Cipriá' es el sol, i aixina diuen els llauradors quan crema molt mentres estan segant. Altres hu extensen mes i hu apliquen quan se cansen de segar. A Ortells (Morella), la gent del camp. Ortells, Joliol de 1920. Joan M. Borrás Jarque, Mestre oficial.
II.- Dels pobles a ont se crema molta lleyna, fugir pronte.: A proposit d' anar destinat a un poblet de montanya. Vol significar que tals poblets son gelats i miserrims. A Burriana. Un comerciant de taronja natural d' allí. Ortells, Joliol de 1920. Joan M. Borrás Jarque, Mestre oficial.
III.- A bona nit mosques, portals tancats.: "Jo no tinc pòr, peró hi ha que tancar bé totes les pòrtes, per que ja ho diu el ditxo: a bona nit mosques portals tancats." Significa que a boqueta nit, quan les mosques s' ajoquen, hi ha que tancar les pòrtes per a que no entren lladres. Castelló de la Plana. Un metge natural del lloc. 20-V-1918, A. Sánchez Gozalbo.

[BSCC (1920): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 1.- Refrans (Contestacións). p.92. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número tercero. Julio de MCMXX. Castellón.] castellonenca.com


IV.- Lucena, quien no lleva pan no cena.: Se moteja a los lucenenses (aunque injustamente) de inhospitalarios. Se dice en los pueblos del contorno. 3-Agosto-1920. Emiliano Benages.
V.- Quan Montí fa capell, pica espart i fes cordell.: Se diu quan el cim de Montí (montanya al Sud d' Onda) se corona de núvols. Y significa que regularment plourá. A Onda. Es dita popular. Ortells, Joliol de 1920. Juan M. Borrás Jarque, Mestre oficial.
VI.- En Agost, ni dona ni most.: "No begues vi; per que en Agost ni dòna ni most...". Vol dir que ni Venus ni Dionisos son bons amics en Agost. "En Agosto ni mujer ni mosto". "Agosto, no llores por vino y amores". "Neque aestate, neque antumno, utilis Venus est" (Celso). Bechí. Un ferrer. 13-VIII-1914. A. Sánchez Gozalbo.
VII.- Segorbe, lo mejor del orbe. Encarecimiento de su belleza y fertilidad. Segorbe y pueblos comarcanos. 3-Agosto-1920. Emiliano Benages.
VIII.- En Agost, figues i most. "Ara es temps de figues, tu ja saps que en Agost figues i most...". Fa referencia a les moltes figues de secá i raim que hi ha en Agost. Castelló de la Plana. Un llaurador. 6-IV-1910. A. Sánchez Gozalbo.
IX.- El consell pren-lo sempre d' home vell. "No 't fies d' ixe i el consell pre-lo sempre d' home vell...". Referix la major experiencia de l' home vell. "Del vell, el consell". "Del viejo el consejo". "Mas sabe el diablo por viejo que por diablo". "El hombre anciano hiere con el pie y señala con la mano". (H. Nuñez Pinciano). "El perro viejo si ladra da consejo". (H. Núñezz Pinciano). "Está en los antiguos el seso e la sabyencia". (Arcipreste de Hita). "En los más viejos están los buenos consejos (está el buen consejo)" (Correas 116). Bechí. Un fuster. 8-X-1917. A. Sánchez Gozalbo.

[BSCC (1920): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 1.- Refrans (Contestacións). pp.125-126. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número IV. Agosto de MCMXX. Castellón.] castellonenca.com


X.- Traure a Peirot de casa. A propósit de vore començar a batre a les eres. Significa que la cullita anterior s'havia ja acabat, tenint que acudir a manllevar. 'Peirot' ve a ser 'l' inglés', l' acreedor. "Quan s' acaba 'l blat, Peirot s' escarrama 'n la pastera i no hi ha qui 'l puga traure." Al batre, les primeres garrotades son contra Peirot i hasta que se 'l fa fugir de casa, ni hi ha humor pa cantar en la era. Ortells (Morella). Llauradors del poble. Juny de 1920. Joan M. Borrás Jarque. Mestre oficial.
XI.- Bon pit, bon canem. Se diu a propósit de qui te bon pit, qui está sá i jove, i te forces per a treballar la tèrra i criar bon canem. "Pierde el gañán porque los años le van". Castelló de la Plana. Un llaurador. Fill de familia antiga de Castelló. 15-V-1919. Salvador Guinot Vilar.
XII.- Quan Montsiá fa capell, pica espart i fes cordell. Se diu quan el cim de Montsiá, montanya al Nort de Vinaróç, se corona de núvols. Y significa que regularment plourá. A Vinaróç. Es dita popular. Ortells, Joliol de 1920. Joan M. Borrás Jarque. Mestre oficial.

[BSCC (1920): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 1.- Refrans (Contestacións). p.157. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número V. Septiembre de MCMXX. Castellón.] castellonenca.com


XIII.- Pasa avant que no pots beure en gèrra. A propósit de qui es banyt, de qui es enganyat per la dòna. Se diu molt correntment com a broma i xansa. Castelló de la Plana. Es dita popular en la llauransa. Septembre 1920. José Pascual Tirado.
XIV.- Para el Puerto o para el puerco. Los de Villahermosa llevan a vender a Puerto Mingalbo, pueblo próximo de la provincia de Teruel, las manzanas tacadas o de deshecho, y las venden muy bien cambiándolas por trigo. Por extensión se dice de toda fruta averiada que no se ha de dar al cerdo o se ha de vender en el referido pueblo. Villahermosa. Es frase popular. 3 Agosto 1920. Emiliano Benages.
XV.- Qui te comprare i no 't coneguere. Castelló de la Plana. Un llaurador. Natural de Castelló. Septiembre de 1920. José Pascual Tirado.

[BSCC (1920): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 1.- Refrans (Contestacións). p.221. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número VII. Noviembre de MCMXX. Castellón.] castellonenca.com


XVI.- Una suegra y una nuera no caben en una era. Aludiendo a la armonía que engendra el parentesco. Una volta feren una sogra de sucre i amargava. Una volta feren una nora de pedra, i encara parlava. (Benavites). Refrán popular en Ocaña y Dosbarrios (Toledo). 1916. Tomás Roig Bataller. Médico de Fuensanta (Albacete).
XVII.- Qui té filles menja bunyols. Se diu als pares quan naix una xiqueta, així: "Que ha segut xica, tu menjarás bunyols". Ho he sentit dir tamé en castellá: "Tu comerás buñuelos si ha sido chica". En Valencia. Una dona de la classe mitja. Octubre 1920. V. Giménez G. (Estudiant).
XVIII.- En mesos que no tenen erre, no prengues llet. Vol significar que la llet de cabra, vaca, etc. sol fer mal en els mesos de Maig, Juny, Joliol i Agost. A Vinaròç i Vilarrèl. Les dones de casa filles de terrer.
[sic] Ortells. Juny de 1920. Joan M. Borrás Jarque (Mestre oficial).

[BSCC (1921): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 1.- Refrans (Contestacións). p.62. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número X. Febrero de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com


XIX.- Xiular pagat fa mal sò. Si, vrutat [veritat] es, que com hai pagat, xiular pagat fa mal sò... Vol dir que mai se deu pagar de bestreta, perque després se fa lo trevall de mala gana. A Chert. Es dita popular en tot lo poble. 10-II-1921. Tomás García Tirado.
XX.- Cáscale que es de Cortes. Es costumbre antigua en Zucaina, el día de Inocentes, exigir una especie de portazgo a los transeuntes o viandantes. Como uno de Cortes de Arenoso se negase a pagar, el mendicante o lo que fuera, le vapuleó y los convecinos decían: "Cáscale que es de Cortes, por la inquina que se tienen ambos pueblos". Se dice en Zucaina. Se ha hecho proverbial. 3-Agosto-1920. Emiliano Benages.
XXI.- Qui no apanye la gotera, apanye la casa sancera. A proposit de qui no cura de si mateix ni de les coses que te en torn. Vol significar que així com les cases que no s' apanyen les goteres, se cauen, així qui no corrix lo perill, quan vol no pot acudir a lo gros. Qui no acudix al poc, no pot acudir al molt. Quien no adoba la gotera, hace casa entera. Quien no adova gotera, adova casa entera. (H. Núñez Pinciano). Castelló de la Plana. Un llaurador. Fill de Castelló i de familia castellonenca. 7-IV-1919. A Sánchez Gozalbo.

[BSCC (1921): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 1.- Refrans (Contestacións). p.92. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número XI. Marzo de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com


XIX [bis].- El Domingo de Lázaro / cogimos un pájaro; / el Domingo de Ramos / me lo pelé; / por la mañanita de Pascua / me lo almorcé. Se dice para significar el término de la Cuaresma. "Domingo de Lázaro" es el de Pasión. A Ortells (Morella). Una chica masovera. De la comarca. 14 de Marzo de 1921. Juan M. Borrás Jarque. Maestro oficial.
XX
[bis].- Cuando por los altos hay flores / por los bajos se sienten las olores. A propósit del fret, que si en lo mes alt de la montanya hi ha neu, fins a baix aplega la seua alenada. A Ortells (Morella). Una masovera d' ixes encontrades. Giner de 1921. Joan M. Borrás Jarque. Mestre oficial.
XXI
[bis].- Por la puerta del hortelano, pasa el hambre, pero no entra. "-Vosotras las hortelanas no os está bien que llevéis tanto lujo en el vestir". "-Y vosotras las del pueblo -replicaba la hortelana- si vestís algo bien es a costa de privaciones, de padecer hambre; por eso estáis tan paliduchas y 'esmirriás'. Nosotras estamos más robustas y 'colorás' porque por la puerta del hortelano, pasa el hambre, pero no entra". Refiriéndose a que en casa del hortelano no escasea el pan y las verduras. Dosbarrios (Toledo). 1918. T. Roig Bataller. Médico.

[BSCC (1921): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 1.- Refrans (Contestacións). p.159. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número XIII. Mayo de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com


XXII.- Carrer banyat, calaix eixut. Vol dir que quan plou es ven manco que els altres dies. Valencia. Un comerciant. Decembre de 1920. Vicent Giménez González.
XXIII.- Trons en Mars, amanix la barcella i el cabás. Senyal de que hi haurá bona cullita al istiu, quan en Mars retruny la tronada. A Ortells (Morella). Una xica de la comarca. 14 Mars de 1921. Joan M. Borrás Jarque. Mestre oficial.
XXIV.- Judies per l' horta, fes foc i tanca la porta. Senyalant algun mal succiés o noticia. Que quan s' acosten aquestes aus (avefría, ave zancuda) no está llunt l' orage roin. Se diu també: "Judies per l' horta, tanca la porta", significant lo mateix. U nat a un poblet prop de Valencia. Juny de 1921. F. Mateu Llopis.
XXV.- ¡Adiós campanar de bajoques! "'Mira que ben arreglá va! ¡adiós campanar de bajoques!" Se diu de qui te molta presència pero pocs fets. S' aplica a les xiques que no tenen mes que apariència. Castelló de la Plana. Un llaurador. Es dita popular. 18 Novembre 1920. Josep Pascual Tirado.

[BSCC (1921): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 1.- Refrans (Contestacións). p.218. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número XV. Julio de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com


XXVI.- Si la Candelera plora / l' hivern fora; / ni que plora ni que no plora / dos mesos més de malhora. Se vol significar lo llarg de l' hivern en l' alt Maestrat. "Si la Candelera plora, l' hivern fora; si se 'n riu, torna-te 'n al niu; i tan si plora com si no plora, l' hivern fora." (Villarreal). "Si la Candelera flora, l' hivern es fora, i tan si flora com si no flora, l' hivern es fora." (Alacant). A Ortells. Es dita popular. Giner de 1921. Joan M. Borrás Jarque. Mestre Oficial. [La Candelera és la presentació del nen Jesús al temple de Jersusalem; se celebra 40 dies després de Nadal, concretament, el 2 de febrer. Si plou aquell dia ja sembla que vaja acabant l'hivern.]
XXVII.- ¡Toca-li la panxa al bou i apreta a córrer! A propòsit de ovler un crio una cosa que sa mare ja se l' havia menjada. Significa que lo que 's diu no lliga, o que s' aplega tart. "Aplegar a misses dites". "¡Bona nit cresol que la llum s' apaga!", "¡A buen hora mangas verdes!". A Villarreal. Giner de 1921. Joan M. Borrás Jarque. Mestre oficial.
XXVIII.- En Agost después de San Roc, el gos. "¡festes, festes volem! La Mare de Deu d' Agost, San Roc i el gos, per que ho diu el ditxo: En Agost después de San Roc el gos...". Fa referencia a les poques ganes que te la gent de treballar després de varies festes seguides, que sempre inviten a perllongar-les, i celebrar l' Assumpta (15 d' Agost), San Roc (dia 16) i el gos (dia 17) i fins lo 'rollo' de l' advocat contra la pesta. Castelló de la Plana. Una cosidora. 6-VIII-1914. A. Sánchez Gozalbo.

[BSCC (1921): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 1.- Refrans (Contestacións). p.256. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número XVI. Agosto de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com


XXIX.- Ficá 'l bras per la mániga. "-¡Mare, Sastianet m' ha dit llépol! -¿Sí? ja li ficaré 'l bras per la mániga quan l' agarre...". Se diu per a amenasar en broma a la gent menuda. A Vinaròs. Es dita popular. Giner de 1921. Joan M. Borrás Jarque.
XXX.- Llarg d' esquena, curt de faena. Es frase familiar. Valencia. Juny 1921. F. Mateu Llopis.
XXXI.- Puja aquí dalt i vorás a t' agüela. "-¿Que te done mes dinés? Si, tot corrents... Puja aquí dalt i vorá a t' agüela". Se diu per a negar alguna cosa, com imposible, tot alçant el dit índex de la ma dreta per a que puje allí. A Vinaròs. Es dita popular. Mars 1921, Joan M. Borrás Jarque. Mestre oficial.
XXXII.- Qui no 's consola es perque no vol. "No sigues aixina que qui no 's consola es perque no vol...". Se referix a que per a tot hi ha consol i remei en este mon. "Qui no s' aconhorta es perque no vol". (Bechí). Castelló de la Plana. Un fuster. 3-IV-1921. Angel Sánchez Gozalbo.

[BSCC (1921): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 1.- Refrans (Contestacións). p.272. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número XVII. Septiembre de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com


XXXIII.- Du el boirac baix lo bras. Va en el boirac baix lo bras. "No 't pots fiar d' ell, perque sempre porta el boirac baix lo bras..." S' aplica al individuo 'sorro', reservat, que fa la seua. Xert. Es frase popular i molt corrent en lo poble. 6 Septembre 1921. Josep T. García Tirado. [Buirac: 1. Estoig per tenir les sagetes; cast. 'carcaj', 'aljaba'. 4. Tros de cuiro on emboliquen les vergelles que unten de visc per caçar.]
XXXIV.- Al llaurador que no llaura en sec i en blan, les terres se li van erman. A proposit del que es malfaener. A Xert. Es dita popular. 6 Septembre 1921. Josep T. García Tirado.
XXXV.- De Campanar a Tendetes, no hi ha que tirar palletes. Aludix sens dupte a la curta distancia que hi ha del caseriu de Tendetes al poble de Campanar. Valencia. U nat a un poblet de l' horta. Joliol 1921. F. Mateu Llopis.
XXXVI.- De Santa Catalina a Nadal, un mes cabal. Se diu per que Santa Catalina cau en 25 de Novembre. Valencia. Es dita popular. Agost 1921. Vicent Gimenez.

[BSCC (1921): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 1.- Refrans (Contestacións). p.319. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número XVIII. Octubre de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com


1920-1921 FOLK-LORE. Qüestionari 2: oracions

País Valencià: Castelló de la Plana i València

Contestacions:

I.- Bon día, Mare de Deu / cara de rosa florida / doneume la bendició  / i vos diré l' Ave María.: O bé, "Bona nit, Mare de Deu", etc. Al alçar-se o al gitar-se els infants. Primer se senyen i després diuen l' Ave María i Gloria Patri. Solen precedir també les jaculatories "Jesús, José y María, os doy el corazón, etc." i segur altres oracións. A Vinaróç. L' arquebisbe Costa y Borrás, de xiquet, ja la dia. Ortells, Joliol de 1920. Joan M. Borrás Jarque, Mestre oficial.
II.- Per nom / de Sant Guardí / que la meu' ánima / ningú puga ferí.: La díuen els infants al alçar-se del llit, tot fent la creu des del front a la cintura, i del muscle esquerre fins al dret; creu i oració, se repetixen tres voltes. 'San Guardí' será l' angel de la Guarda? A Vinaróç. L' arquebisbe Costa y Borrás, de xiquet, ja la dia. Ortells, Joliol de 1920. Joan M. Borrás Jarque, Mestre oficial.
III.- Con Dios me acuesto / con Dios me levanto / con la Virgen María / y el Espíritu Santo.: Oración popular que se dice al levantarse o al acostarse (preferentemente a esto último). Ortells, Joliol de 1920. Juan M. Borrás Jarque, Mestre oficial.

[BSCC (1920): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 2.- Oracións (Contestacións). p.93. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número tercero. Julio de MCMXX. Castellón.] castellonenca.com


IV.- Tres palometes / en un palomar / salte i brinquen / als peus de l' altar. / Tòquen a misa / alsen a Deu / i besen els peùs / a la Mare de Deu. A València. La meua mare, filla de la ciutat. Any 1915. Carles Salvador, Mestre oficial.
V.- San Sebastiá, la primera sota i a nadá. San Agostí, la última sota, i a vestí. Aixís díem els xiquets del meu temps per a nadar. 'Sota' es tirarse de cap a l' aigua. San Sebastiá, patró del poble; San Agustí té allí un temple. A Vinaroç. Ortells, Juliol de 1920. Joan M. Borrás Jarque, Mestre oficial.
VI.- Gall gallet / un dineret. / Gall gallòt un dineròt. / Als corrals dels 'flores'
[frares] a matá cordés / que venim de Roma / de portá la corona. / Pàl gloriós Sant Nicolau / panses o figues / o alló que vullgau. Oració que canten els escolars en la diada del patró llur, voltant pel pòble tot duent un titòt nugat a un palo de regular alçaria. A Benasal. Els xiquets del pòble. Carles Salvador. Mestre oficial.
VII.- San Vicent el menudét / fill de la Mare de Deu / s' ha aufegat en una espina / minjan peix en San Mateu. Benasal. Una dona de 70 anys filla del dit poble. Decembre de 1919. Carles Salvador. Mestre oficial.
VIII.- Aon aneu, mare de Deu? / A buscá 'l fill de Deu. / Allá baix l' encontrareu / abraçat en una creu / cullín ròses i clavells / pe ra fe una capelleta; / per a fe una capelleta / al dolcissim Sacrament. A Benasal. Una dòna de 70 anys dedicada a labors casolanes i filla d' aquesta població. Decembre de 1919. Carlos Salvador. Mestre oficial.
IX.- Sant' Ana m' ha dit / que vaja a sa casa / que te un Jesuset / tancat en la caixa. / El pany es de òr / la clau es de plata. / Tot lo que hi ha dins / Hòstia consagrada. València. Ma mare, dedicada a labors casolanes i filla de dita ciutat. Any 1915. Carles Salvador. Mestre oficial.

[BSCC (1920): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 2.- Oracións (Contestacións). pp.127-128. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número IV. Agosto de MCMXX. Castellón.] castellonenca.com


X.- Buenos días Clavellina / más hermosa / que la rosa / y el clavel / más dulce que rica miel. / Los ángeles nos acompañen a la eterna gloria, ámen. Salutación popular a la Virgen, al levantarse de la cama. En Vinaroz. Ortells, Julio de 1920. Juan M. Borrás Jarque, Mestre oficial.
XI.- En este llit me gití / sèt angels encontrí / tres als pèus, quatre al capçal. / La Mare de Deu al meu costat dia: / filla meua, dòrm, reposa / no tingues pòr a ninguna mala cosa, / si mala sort no ve, jo t' asistiré. / Este llit te quatre cantóns / el guarden quatre varóns / Lluch, Marc, Joan, Mateu, / els quatre evangelistes / que forne de Deu. Al gitar-se. Se senyen primer. En Alcira. Dona de la classe mitja. Setanta Anys. Valencia, Agost, 1920. Manuel Lamata. Metge.
XII.- La Mare de Deu / quan era xiqueta / anava a costura / en una cistelleta. / La mestra li día: / Senyora María / quina randa fa? / La mes fina de totes. / Qui la cusirá? / L' agüela Sant' Ana / que te bona ma. / L' agüelo Xoxim / s' en va a la vinyeta / cull un raïmet / i 's fa la pangeta / com un tabalet. A València. La meua mare, natural de Valencia. Any 1915. Carles Salvador. Mestre oficial.

[BSCC (1920): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 2.- Oracións (Contestacións). p.158. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número V. Septiembre de MCMXX. Castellón.] castellonenca.com


XIII.- Primer fue Crist / que 'l colp hau vist / muera el colp / i viva Crist / que axi ho mana / Jesu-Crist. Hi havia un xiquet juant al flendi i se pegá una ferrá [jugant al flèndit, joc amb un projectil i patacons], i una agüela que passava li va dir la dita oració. Se diu, a la vegada que se fan tres creus per damunt del lloc dolorit. Se nomena 'oració per al còlp de fèrro'. Castelló de la Plana. Una dòna vella del poble. Septembre de 1920. José Pascual Tirado.
XIV.- Àngel de la Guarda / que mos vulgueu guardá / un ángel tan gloriós / ¿per qué no mos mirau? / Sense la vostra ajuda / no puc entrá al cel. / Aquella sang pura / que va derramá / homil criatura / no us ho puc pagá. / La gloria del cèl / ja está aparellá / per al pecadó / que la tindrá guanyá. / Angelets del cèl / baixeu a la tèrra / que l' àngel Lusbel / mos vol moure guèrra. A Benassal. Una dòna de 70 anys. Septembre 1920. Carlos Salvador. Mestre oficial.
XV.- En este llit me gití / a set àngels m' encotrí
[sic], tres als peus / quatre al cap / i a la Verge María / al meu costat. / Dòrm i reposa; / no tingues temó / a cap mala cosa. / Este llit te quatre cantóns / tire quatre varóns. / San Lluc, San Marc, San Mateu / i la Mare de Deu. Al gitar-se. A Benassal. Un llaurador. Septembre 1920. Carlos Salvador. Mestre oficial.

[BSCC (1920): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 2.- Oracións (Contestacións). p.222. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número VII. Noviembre de MCMXX. Castellón.] castellonenca.com


XVI.- San Jusep pinta casquetes / i convida a les mongetes / les mongetes de la Sèu / de la Sèu a Malaenes / ballaren les tarantanes; / tots els peixos de la mar / acudiren a ballar, / el més xicotet de tots / ballava millor que tots; / l' agafí dela cueta / i el portí a Tortoseta; / de Tortoseta al mercat / m' encontrí un pobre gat / menjant xufes i torrat*, / m' encontrí a un pobre gos / menjant xufes i torrons. / Allá venen bous i vaques / i gallines en sabates / i gats encaporrugets / i una lloca en tres pollets / la lloca fea "co-coc" / i la tiraren al foc, / i els pollets feen "piu-piu" / i els tiraren al riu. Recitant-la als nens per a distraure-los. A Valencia. Una dòna de 80 anys. Natural d' Alacuás. Decembre de 1920. F. Mateu Llopis.

*(Nota: Hi ha la variant següent: "que menjava farinetes / en la boca les tastava / i en lo rabo les menejava".)

XVII.- Debaix d' una penyeta es nat un Jesuset, pobret! pobret! D' una hermosa donzella, tot tremolant de fret pobret! pobret! Un ángel alegre s' en va als pastors i els diu: veniu! veniu! Voreu en un pesebre a un Deu que [de] tot s' enriu, veniu! veniu! Sembla cançó de Nadal o de bresol. A Castelló. Una dona vella filla de la població. Febrer 1920. Miguel Bonet Saenz.

[BSCC (1921): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 2.- Oracións (Contestacións). p.63. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número X. Febrero de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com


XVIII.- El ninyet de les monges / no te dentetes / i la mare abadesa / li fa sopetes. / Ninyo, ninyet / balla un ratet / i después de la bolteta / te tindré el brasset. / El ninyet de les monges / no te melic. / Li l' han fet de pasta / i li s' ha florit. / Ninyo ninyet / etc. etc.. Oració cantada al Jesuset de les Monges Caputxines. Castelló de la Plana. Una vella, filla de Castelló. Decembre de 1920. José Pascual Tirado.
XIX.- Un Padrenuestro a Santa Ana / que nos de buena muerte y poca cama. Al rezarle a esta santa. Valencia. Mujer de la clase media, oriunda de Requena. Diciembre 1920. Vicente Giménez.
XX.- Tres palometes / en un palomar / salten i brinquen / al peu de l' altar. / Ja baixen les tres Maries / collin roses i clavells / per a enramar la capelleta / del Santíssim Sacrament. Castelló de la Plana. Una dona vella. 3-IX-1920. Salvador Guinot Vilar.
XXI.- Cuatro pilares tiene esta cama,  / cuatro ángeles me la acompañan, / la Virgen del Pilar al medio / y el Señor me conceda un buen sueño. Al acostarse. Valencia. Una mujer nacida en Valencia, oriunda de Requena. Diciembre 1920. Vicente Giménez.

[BSCC (1921): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 2.- Oracións (Contestacións). p.93. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número XI. Marzo de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com


XVIII [bis].- Santa Bárbera está en lo camp, / esperant a l' Esperit Sant / l' Esperit Sant a ella, / Deu mos guarde d' un tro / d' un rellamp i de una mala centella. Quan s' acosta alguna troná. Valencia. Un home del poble, de 80 anys. Març 1921. F. Mateu Llopis.
XIX
[bis].- Ja estic vestida / ja estic calçada / i a la Verge del Carme / encomanada. Al llevar-se. Benassal. Una llauradora. Giner 1921. Carles Salvador.
XX
[bis].- Un pate a Santa Marta / que' ixque la botifarra ben farta. / Un pate a Santa Gertrudes / que no ixquen les botifarres menudes. Se diu quan farcixen les botifarres en fer la matansa del porc. Benassal. Es dita popular. Desembre 1920. Carles Salvador.
XXI
[bis].- Santa Bárbera va pel camp / pasejant l' Esperit Sant, / l' Esperit Sant no pot dormir, / tres nuvols han de venir / un de foc, un de pedra / i uno de mala ventura; / que no 'm facen mal a mí / ni a ninguna criatura. Com a prec per a eixir lliure dels perills d' una tempesta. Dita a Orba (Alacant). Una dona del poble. Març 1921. F. Mateu Llopis.

[BSCC (1921): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 2.- Oracións (Contestacións). p.160. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número XIII. Mayo de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com


XXII.- Prec a la divina providencia al sentarse a la taula: Deu i Senyor de tot quant hi ha criat, beneiu lo pa de la nostra taula; doneu-lo al pobre i menesterós; doneu la salut al malalt de cos i ánima; vostra protecció a l' orfe i desvallgut; la llibertat als pobles oprimits i siga lo vostre sant Nom lloat i beneit per totes les criatures de l' Univers. Al sentar-se a taula. Castelló. Oració antiga de la meua llar. Juny de 1921. Gaetá Huguet.
XXIII.- Oració de Sant Cristófol: Sant Cristófol gloriós / Los peus dins l' aigua / La palma en la ma / Lo Jesús al coll / Flor de graná Flor ben graná / Flor de Jericó / Qui dirá esta oració / Tes voltes al día / Les portes del Cel / Obertes les trobaría / I les de l' Infern / En jamai les voria. Se diu tres voltes al dia. Castelló. Una fadrina d' Almaçora fará damunt de 65 anys. Juny 1921. Gaetá Huguet.
XXIV.- Angelets del Cel, / qué fareu pa Pasqua? / Hous en caragols / i fulletes de carrasca. / San Roc i San Pere / baixeu vostres claus* / qu' estos angelets / se moren de fam. / Deixeu-los morí / que al Cel pararan. / La pobra pastora / tocae el tambó; / els angels cantaen / pal Nostre Senyó. A Benassal. Els xics ho canten agarradets de les mans. Maig 1921. Carles Salvador. Mestre oficial.

*Posa 'ciaus', però podem consultar el text manuscrit del mateix Salvador i  posava 'claus'. Al dcvb: CLAUS. 13. pl. Ous d'ocell, en el llenguatge infantil (Empordà). gee.iec.cat (p.117)

[BSCC (1921): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 2.- Oracións (Contestacións). p.219. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número XV. Julio de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com


XXV.- Dumenge era dumenge / dumenge era de Rams / ja estan les taules paraes / ta de fulles com de rams. / S' assenta el gloriós San Pere / i tamé el gloriós San Juan. / S' assenta el cap de taula / que pega sospirs mol grans. / -De qué sospires bon Jesús? / -De qué tinc que sospirar? / -Que 'l dijous será la Cena / i els jodíos mos vindran. / Maria la Madalena / darrere vindrá plorant / ses cabelleres esteses / les naves* eixugaran. Es resa els divendres de Quaresma. El seu acabament es en castellá i creient-lo afegit d' un altra oració l' havem suprimit. Artana. La meua avia. 7 joliol 1921. Vicent Tomás i Martí.

*(Nota: La paraula 'naves' deu esser corrupció d' alguna que no puc capir.) En una altra versió, trobem: "Maria i la Madalena darrere aniran plorant, les cabelleres esteses, de l'aire s'eixugaran". La paraula que s'escau seria 'llàgrimes'.

XXVI.- El dia del Juí / jo no se lo que será / mos vindrá un gran Judes / i nos djudicará. / Ni 'm vandran paraules / ni tampoc dinés / segons la esntència / farem els papers. A Benassal. Una dona de 76 anys dedicada a labors casolanes, filla del dit poble. 1921. Carles Salvador. Mestre oficial.
XXVII.- Angelets del Cel / que minjareu pa Pasqua? / Hous y caragols / i fulles de carrasca. / Casca, casca / a l' auela Blasca. / Porta tancada / bona masada. I 'cataplum! tal com ho diuen ho fan, pegant "bones massades" a les portes els xiquets, que a tot crit van repetint la 'oració' per a tot lo poble per Semana Santa, que ací en diuen 'la sorispasa'
[o solispassa]. A Ortells (Morella). Mars de 1921. Joan M. Borrás Jarque. Mestre oficial.

[BSCC (1921): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 2.- Oracións (Contestacións). p.256. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número XVI. Agosto de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com


XXVIII.- Esta desfeta Deu l' ha feta ben feta / el que l' ha feta la desfará; / aixina te 'n vages desfeta / com al Mare de Deu va naixar pura i discreta; / aixina te 'n vages tal / com Nostre Sinyor se 'n va pujar al cel. / Jesus, Jesus, este mal sigue fus i corvat / en el nom de la Santíssima Trinitat. Se diu "oració per a curar la desfeta" (mal d' ulls, inflamació d' ulls, ulls rojos, conjuntivitis, hemorragia subconjuntival). Se repleguen, de matinet, plenes de aiguatge, fulles de magrets (trebol) i se fan res pomellets, dos de set fulles i u de nou. Els dos pomets de set fulles se creuen els rabets i se pengen pel coll, de manera que vinguen a parar damunt del pit; el pomellet de nou fulles penjará darrere l' esquena; tot com si fora un escapulari. Tots los díes se renovarán els pomells de magrets fins una novena. S' esguiten els ulls ab l' aiguatge dels magrets, se penge pel coll los pomells, ja disposts com haven dit, se diu l' oració tres voltes i tres credos tot seguit. Esta práctica se repetix per nou dies. Castelló de la Plana. Una dona vella del Portal del Toll. 12 Novembre 1920. Josep Pascual Tirado.
XXIX.- La mare de Deu / quan era xiqueta / anava a costura en una cistelleta. / La mestra li dia / Sinyora Maria / quina randa fa? - La randa mes fina que 'n lo mon hi haurá. / Qui la cosirá? / L' agüela Sant' Ana / que te bona ma. / Adios San Xoxim / a la baixaeta / menjarem figuetes rogetes / i ullets de perdiu. A Bechí. Una dona vella. Agost de 1914. Angel Sánchez Gozalbo.

[BSCC (1921): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 2.- Oracións (Contestacións). p.273. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número XVII. Septiembre de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com


XXX.- Ave María, m' encontrí a Santa María / al començar i al llevar, / -Fill de Deu, d' a on veniu? / -De la mort de San Feliu. / -Que porteu en eixa ma? / -El llibre que Deu m' ensenyá. / Sia ensenyat de Deu / al gloriós San Bertomeu / que de dia se 'n anava / i de nit se abrigava. / -Donde vas Bartolomé? / -Señor con vos voy. / Señor con vos iré.* / -Seguidme, Bartolomé / que a los cielos te subiré; / te daré un don que no te he dado, / te daré un dado cristiano; / en la casa que tres veces te nombrarán / no caerá rayo ni centella, / ni morirá mujer de parto / ni criatura de espasmo / ni el demonio tentador / nunca saldrá vencedor. Hem oit dir-la després del primer prec a Santa Bárbara, en les tronades. La hem transcrita sens afegir ni llevar res de com la oirem, desconeguent l' orige d' ella i menys la raó del canvi de llenguatge en mig de la dita oració. Al final recen un Paternoster, repetint este i aquella dos vegades més. Valencia. Un home del poble. Març 1921. F. Mateu Llopis.

 (*nota: Hi ha la variant: -Bartolomé donde vas? -Señor con vos quisiera ir. / -Conmigo vendrás.)

XXXI.- Bona nit Mare de Deu / i al Jesus Crucificat / que 'm guarden la casa de foc i de lladres / i l' ánima de pecat. Al gitar-se. Benassal. Una resadora. Carles Salvador. 1921.

[BSCC (1921): FOLK-LORE. Qüestionari núm. 2.- Oracións (Contestacións). p.320. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número XVIII. Octubre de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com


1920 Manuel Betí

País Valencià: Peníscola (Baix Maestrat)

La gabela dela sal de Peñíscola.- La sal, artículo tan vano, pero tan necesario siempre, éralo aún más en los tiempos vecinos a la Reconquista, cuando la panadería [sic] constituía la principal riqueza de la comarca. Su venta y expedición reserváronse los Reyes como uno de los derechos señoriales y fue siempre de los monopolios más productivos. En un principio fueron muchos los lugares del Reino autorizados para su expedición, pero con el tiempo redujéronse a nueve, de los cuales dos en los que es ahora provincia de Castellón: Peñíscola y Burriana. Y así como 'almodín' era el lugar donde se almacenaba el trígo, 'peso' el en que se cobraba la leuda y otros tributos vectigiales, 'carnicería' donde se vendía la carne, 'gabela' se llamaba el edificio donde se expendía el estancado artículo de la sal, y 'gabellots' los encargados, ora fuesen los administradores del Rey, ora los arrendadores.

Es seguro que el Conquistador, al dar a Peñíscola su primera carta foral, reservóse la gabela, como cuando luego en 1250 la dió a poblar a Arnau de Cardona. No otro nos dice verla hipotecada en 1263 a favor de un judío, como vamos a ver. Los judíos habitadores de Aragón fueron siempre bien quistos y hasta protegidos del Conquistador. La banda judía, cuando los magnates apenas podían cubrir sus necesidades, prestaba al Rey sumas considerables para sus empresas y conquistas. Un poderoso judío de Tortosa, Astruch Jacob Xixón, habíale prestado 9.000 sueldos jaqueses para satisfacer deudas a los Templarios y Moncadas de aquella ciudad, y como garantía le afianza a 15 de Junio de 1263, en Lérida, el Castillo y villa de Peñíscola con sus réditos y derechos reales. Por otro debitorio de 20.000 sueldos jaqueses que le prestara el mismo Xixón para atenciones de la Casa Real, D. Jaime le concede en prenda el mismo Castillo y villa de Peñíscola, añadiéndole sus términos, alquería y pertenencias, la gabela de la sal, poder tener seis hombres de guarda en el castillo y además las peitas de Burriana, Onda y Murviedro, hasta la satisfacción de los préstamos. Dos años después, a 6 Mayo 1265, nómbrale el Rey su Baile vitalicio en Tortosa. Y no paró aquí la confianza que en él tenía depositada, pues vemos le confiere la castellanía de Peñíscola y como su Alcaide le hallamos en 1269. El caso es el siguiente: Los Hospitalarios y sus vasallos de los términos generales de Cervera tenían cierta franquicias en la gabela de la sal de Peñíscola, mas al encargarse el judío Xixón de su administración, al efecto de resarcirse de los sobredichos debitorios Reales, puso alguna dificultad en acatarlas. A requerimientos de los agraviados escribió el Rey a su Alcaide y como consecuencia se formalizó un tratado en esta forma:

A 9 Diciembre de 1269, Astruch Jacob Xixón, Alcaide de Peñíscola por el Rey, de una parte, y Galcerán Albert, hospitalario y Comendador de Cervera y los hombres del término de Cervera, de otra, convienen:

1.º - Que estos podrán tomar la sal que necesiten en la gabela de Peñíscola, al precio de siete dineros reales de Valencia, la fanega. (Nótese la valía de la franquicia puesto que por su privilegio XXXVI el Rey dispuso, en 1250, que en Valencia se pagase a doce dineros la fanega.)
2.º - Que los hombres de los términos de Cervera así infranquidos vendrían obligados a usar siempre de la sal de Peñíscola y si otro hacían incurrirían en comiso de la sal y caballería que la transportara.
3.º - Que no podrán venderla a los extraños a la Baiía de Cervera, bajo pena de 100 sueldos, pero sí a los avecinados en ella.
4.º - Que todo el que fuera a tomar sal debía valerse de un pasaporte, 'albará', signando y sellado por el Baile de San Mateo Guillém Colom, o por el de la villa de su origen, expresivo del nombre del comprador y de la cantidad de sal que pretendía.
5.º - Que todos los bailes constituidos en la Bailía prestarán cada año en poder del de San Mateo juramento de haberse bien y fielmente en la observancia de este tratado.
6.º - Que los bailes de San Mateo cada año harán mandato especial a los Jurados de la misma villa para que en días de mercado y en los de la feria, vigilen e inquieran los fraudes contra este convenio.

Juran observarlo por la Bailía, Guillém Colom, Bernardo Roig, Pedro Vives y Arnau Carreus, bailes. Tetigos judíos: Azim Mondafay, Mosse Cofent y Bernat Scaramat y además Pedro Escuder, Pedro Comí, Aznar Mercer, Bernardo de Anglesola y Bernardo Tallaferre. Notario autorizante, el Maestro MIguel de San Mateo.

Esta importante composición fue loada, concedida y confirmada después por el Rey, en Valencia a 27 de Junio de 1273, a instancia del nuevo Comendador de Cervera Ramón Albert.

En el hecho del concambio de Tortosa por los Castillos y pertenencias de Peñíscola y Cuevas de Avinroma y castillo y villa de Ares entre los templarios y D. Jaime II, a 15 Septiembre de 1294, tan importante se consideraba Peñíscola y su gabela que fue objeto de un tratado especial entre el Rey y la poderosa Orden, otorgado a 21 de Septiembre de aquel año 1294. En él convienen D. Jaime y el Maestre del Temple en Aragón y Cataluña, Berenguer de Cardona:

 1.º - Que el puerto o puertos de Peñíscola y pertenencias serán siempre francos, salvo a los enemigos con quienes estuviera en guerra el Reino.
2.º - Que en su gabela venían obligados a tomar la sal todos los habitantes desde el collado de la Garrofera y grado de Oropesa, hasta el río Ulldecona, comprendidos villas, castillos, aldeas, alquerías y lugares de Benifazá, Morella hasta Alcalatén, por el precio usual, esto es, doce dineros la fanega.
3.º - Que no podían usar de otra sal, según era costumbre, y de hacer lo contrario perderían caballerías, sal y toda mercancía adjunta.
4.º - que aquél en cuyo poder se hallara sal extraña incurriría en pena de 60 sueldos y si ello fuera en las cabañas de los ganados, 100 sueldos.
5.º - Que si alguno estaba infranquido de estas condiciones, el Rey se obligaba a indemnizar al Temple de ello.

El tratado más oneroso que espléndido deja adivinar cuán contrariado dejaba el Temple su pingüe heredamiento tortosino. De aquí que al invocar los habitantes del Bailío de Cervera su antigua franquicia no quisiera reconocerla el Maestre Cardona. Las viejas rivalidades entre el Hospital y el Temple se pusieron una vez más de manifiesto y el acto de conciliación hubo de celebrarse, no en Cervera ni Peñíscola sino en pleno campo, en el límite de sus términos ("infra límites divissionis terminorum Cervarie et Peniscole"). Ello fue a 17 de Marzo de 1299 concurriendo el citado Maestre del Temple y por la otra parte el Comendador de Cervera, Arnau de Soler, y los jurados de San Mateo: Domingo Narbonés y Pedro Tallaferre. Presentaron estos la antigua franquicia Real, el tratado con el Alcaide Xixón de 1269, la confirmación del Rey de 1273, pero el del Temple, aferrado al texto del concambio, permaneció en sus trece. Hubo réplicas, dúplicas y redúplicas, amenazó la parte agraviada con proveerse de sal en otras gabelas, pero no llego a conmoverse la presunción templaria, que encastillada en la dorada torre de marfil de su innegable poderío, no tuvo sino un gesto negativo para su rival el Hospital y los hombres, sus vasallos. ¡Cuánto daño hizo al Temple la presunción de su poderío y de sus fabulosas riquezas! Por eso, cuando no más de 10 años después caía la Orden al empuje de la avaricia del Rey de Francia, los españoles vieron desaparecer sin duelo, aún reconociendo la injusticia de las acusaciones, a aquella invicta Milicia. Entonces también hallarían justicia a su demanda los infranquidos habitantes del Bailío de Cervera.

[BETÍ, Manuel -arcipreste de San Mateo- (1920): La gabela de sal de Peñíscola. pp.129-132. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número V. Septiembre de MCMXX. Castellón.] castellonenca.com


1921 José Pascual Tirado

País Valencià: Castelló de la Plana

Raboseta es un xiquet que té, quan el coneixem, tretze anys. No te més bens que la creu del front. A ningú l' interesa son nom ni apellides, ni a on va ni de aon ve; a ell tots el coneixen per Raboseta; i Raboseta va, i Raboseta torna. [...] Coneix tots els jocs: marro, cama-cuc, salta-cavalls, pico en rama, eva, fava, guimbarra, burro, canet i altres. [...]

[PASCUAL TIRADO, José (1921): De la Vida Castellonenca: Raboseta. pp.220-224. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número XV. Julio de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com


www.jacint.es - portellweb@yahoo.es

Recopilación bibliográfica y transcripciones de Jacint Cerdà

En continua actualización.